Ryszard Kapuscinsky a La Virreina

26.09.2014

La Virreina Centre de la Imatge presenta una sèrie de 36 fotografies realitzades a Rússia en el període 1999-2001 pel cèlebre periodista polonès Ryszard Kapuscinsky. L’exposició s’acompanya amb la projecció d’una conferència que Kapuscinsky va impartir al CCCB.  

Ryszard Kapuscinsky.

Tota persona vinculada al món de la premsa i la informació sap que Ryszard Kapuscinsky ha estat un dels més grans reporters del segle XX. Nascut a Polònia el 1932 va cobrir, sense descans, els més grans conflictes bèl·lics de la segona meitat del segle, sobretot a l’Àfrica i a l’Europa de l’Est.

A més de ser un gran coneixedor de Rússia i els països de l’antiga Unió soviètica, en les seves missions va cobrir sobretot els processos d’independència del continent africà i tota mena de conflictes bèl·lics posteriors, de manera que era un veritable especialista en el món de la guerra. Ho va fer en uns temps en què les condicions de treball i de desplaçament eren especialment difícils per als reporters de guerra. Cal recordar, a més, que Kapuscinsky treballava, sobretot al començament de la seva carrera, com a enviat de  l’Agència Estatal de Premsa Polonesa, amb molts pocs mitjans. Malgrat això, les seves cròniques varen anar guanyant prestigi i difusió de manera que va acabar treballant per mitjans occidentals molt prestigiosos, com ara el Time, el New York Times o el Frankfurter Allgemeine Zeitung, entre d’altres. Però Kapuscinsky tenia un veritable do per l’escriptura i els materials de les seves cròniques periodístiques es varen anar convertint en llibres temàtics que esdevingueren èxits editorials. Entre els més destacats es poden mencionar l’Emperador, dedicat a al personalitat de Haile Selassie, primer emperador d’Etiòpia; El Sha, que tracta la figura de Reza Palevi i l’Iran; L’Imperi, que reuneix les seves cròniques sobre la URSS; Ébano, que ens transporta a les seves experiències de les revolucions africanes o “La guerra del futbol”, que ens parla del conflicte bèl·lic entre Honduras i El Salvador, que va començar  arran d’un partit de futbol de les seleccions nacionals dels dos països.

Tenim doncs un periodista que s’acaba convertint en un escriptor reconegut, que fins i tot en algun moment va ser candidat al Nobel de Literatura, i que potser va pagar un preu per aquesta vessant més literària. Arran d’una biografia publicada per un dels seus deixebles més propers, “Kapuscinsky  no ficció” d’Artur Domoslawski, es va obrir un gran debat sobre l’objectivitat de les seves narracions, i es va arribar a qüestionar fins i tot els seus principis ètics. Novel·lava el periodista els seus relats? Hi havia inexactituds i exageracions en els seus texts? Traspassava els límits que habitualment s’exigeixen a la no ficció i confonia o enganyava els seus lectors? Alguns el deslegitimaven acusant-lo de tot això. D’altres defensaven la creativitat del periodista i la força de les seves narracions, que aconseguien, així, atrapar els seus lectors en benefici de la difusió de les notícies. Com assenyalava un dels seus defensors: ”Què hi fa a quin prestatge haguem de col·locar El Sha o L’Emperador, al de ficció o al de no ficció. Sempre seguiran essent uns llibres magnífics”. Un debat aquest, sempre present en el món de la comunicació, tant escrita com gràfica, i que no té una fàcil conclusió.

 

Moscou, Bulevard Zúbovski, 1990 | Foto: R. Kapuscinsky.

Les imatges s’estructuren en dos grans blocs. El primer, format per escenes d’un parell de manifestacions a Moscou, en oposició a un intent de cop d’estat per enderrocar el règim de Gorbatxov i el segon amb diverses imatges sobre escenes i poblacions de la resta del país. Amb formats mitjans  les fotografies tenen una composició correcta però en la meva opinió són una mica planes i estan mancades de força. Potser és veritat que retraten una realitat grisa, fatigada i una mica trista, i això es tradueix en les imatges.

L’exposició s’acompanya amb la projecció d’un vídeo que resulta molt interessant. Es tracta de la gravació d’una conferència que Kapuscinsky va donar al CCCB de Barcelona en una dels seus darreres visites a la ciutat. Hi exposa elements cabdals de les seves experiències com a cronista de guerra. En primer lloc, dibuixa amb gran clarividència els trets que configuren les formes habituals de la guerra al nostre temps, les anomenades guerres perifèriques. D’altra banda, fa un dibuix del perfil i les habilitats que han de reunir aquells que vulguin dedicar-se a la seva professió. És un plaer escoltar, en un castellà més que acceptable, les paraules i vivències d’aquest mestre en una projecció que per a mi és més que un simple complement de la mostra fotogràfica.