Junichirō Tanizaki. La perversió del desig

16.04.2018

Viena publica La clau, de Junichirō Tanizaki, dins la col·lecció El Cercle de Viena, que ja suma una seixantena llarga de títols. Aquesta novel·la va provocar una gran controvèrsia quan es va publicar al Japó l’any 1956. Ara la podem llegir en català gràcies a una esplèndida traducció del japonès d’Albert Nolla.

Junichirô Tanizaki

Un home de 55 anys escriu al seu dietari les fantasies sexuals que li inspira la seva dona, Ikuko, deu anys més jove que ell. Amb l’esperança que ella ho llegeixi, tanca el diari en un calaix i deixa la clau en un lloc visible perquè la dona no pugui resistir la temptació d’espiar-lo. Tan bon punt Ikuko troba la clau, capta les intencions del marit i enceta al seu torn el seu propi diari. Sabent que ell l’acabarà descobrint i llegint, Ikuko prova de desconcertar-lo, fent-li creure que ella no ha llegit -ni pensa llegir mai- el diari del marit. Sigui com sigui, tant l’un com l’altre es fan la rateta i es comuniquen de manera indirecta a través dels seus diaris, escrivint-se esbiaixadament però amb una franquesa sexual que el decòrum tradicional japonès no els hauria permès d’expressar de paraula.

La novel·la pren la forma d’una alternança de monòlegs, que van teixint una relació gairebé epistolar plena d’intriga, replecs, sorpreses i perversions. Un dels mèrits d’aquesta novel·la és haver convertit el gènere solipsista per excel·lència en una mena de diàleg.

Ikuko encara estima el seu home, però confessa que no l’ha trobat mai prou atractiu. El desig sexual d’Ikuko és insaciable i el marit viu amb l’angoixa de no haver-lo satisfet mai prou. La relació es complica amb l’aparició de Kimura, un home que entra en escena com a suposat pretendent de la seva filla, Toshiko, però que aviat es converteix en el focus d’atenció de Ikuko.

El triangle està servit i la perversió que l’alimenta necessita del fuel de la gelosia per mantenir la tensió sexual. “Al principi de tot vaig mirar de mantenir molta distància entre ella i en Kimura” anota el protagonista al seu diari, “però a mesura que l’estímul que representa la seva presència ha anat minvant, he fet que la distància entre tots dos s’anés reduint. Com més l’he reduït, més gelós m’he posat, i de resultes d’això, més plaer he aconseguit”.

La gelosia no és però l’únic ingredient d’aquesta perversió. Marit i muller s’esforcen també per representar aquest joc de mirades. En aquest sentit, la necessitat de fer constar per escrit allò que no es poden dir a la cara desembocarà en actes d’exhibicionisme. Un exhibicionisme molt privat, però exhibicionisme al capdavall.

Kimura arribarà a regalar una polaroid al marit perquè faci fotografies a la seva dona mentre dorm nua i estabornida per l’alcohol, i després el mateix Kimura es farà càrrec de revelar les fotos!

El més torbador de La clau és la perversió d’una relació matrimonial que necessita la crossa d’una tercera persona per tal de poder consumar-se. El final de la novel·la, que no revelaré per no fer espòilers, desemboca en un triangle semblant al que el mateix Tanizaki explorava a la novel·la El tallador de canyes, també publicada a El Cercle de Viena amb traducció d’Albert Nolla. En aquella novel·la, Tanizaki explorava un triangle format per un home que s’enamorava d’una vídua jove, però es casava amb la seva germana per tal de mantenir-se a prop de la dona que l’havia fascinat.

La clau és una novel·la plenament japonesa, però alhora construïda sobre el patró de novel·la psicològica occidental. En referir-se a la manera de vestir d’Ikuko, el seu marit defineix indirectament la capacitat del mateix Tanizaki per anar i venir d’un món a l’altre: “Avui és moda portar coses japoneses a la manera occidental, però la Ikuko ho fa a l’inrevés: és a dir, duu coses occidentals com si fossin japoneses”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Benvolgut Bernat, em penso que caldria indicar que El Balancí ja va publicar una magnífica traducció de l’Albert Nolla d’aquesta fantàstica novel·la l’any 2002, si no vaig errat; per tant, no és correcte el que dius al començament: “Ara la podem llegir en català…”