Julio César, vençut i convençut

12.06.2013

Després d’alguna tempestat shakespeariana, d’aquelles regeneratives que porten les primeres i tardanes calors estivals, ha arribat a Barcelona el X Festival Shakespeare. Amb solament dues actuacions, els dies 11 i 12 de juny, el Julio César dirigit per Paco Azorín i amb Mario Gas interpretant al gloriós líder romà, es presentava com a plat fort del festival.

Julio César

L’obra va vèncer, però no va convèncer. Va vèncer en el fons i les formes, en els valors teatrals shakespearians, en la potència escènica i en les bones actuacions del torrent Mario Gas (que em va fallar en un moment d’alta intensitat; o potser va ser la veu la que li va fallar a ell), del tens i vibrant Brutus de Tristán Ulloa (potser el millor de l’obra) o de la força clamativa del Marc Antoni de Sergio Peris-Mencheta (que sempre sembla que faci el mateix paper…). Res a dir dels altres actors, salvant José Luis Alcobendas, que interpretava molt bé a Cassi.

I no va convèncer en general. Però potser sobretot pel que jo n’anomeno “teatralitat de la Meseta”. Aquella dramatització que em sembla més d’interpretar a Calderón que no a Shakespeare, aquella verbalització amb un punt de gust de quan a Shakespeare se l’anomenava Guillermo (d’això tiro la culpa a la traducció), aquella manca d’entesa entre el gust teatral català i el castellà (no, no vull parlar de problemes nacionalistes) que fa que coses que es fan aquí de teatre o televisió allí no acabin de funcionar, i viceversa. És una qüestió molt fina de gustos.

De fet, per gust tampoc van convèncer les lletres de la pantalla (sí, perquè el teatre ara ha de tenir pantalles tan sí com no…) però sí les cares expressives que hi sortien per ressaltar sentiments, ràbies, maldecaps, morts i esperits.

M’està quedant una crítica potser massa negativa i vull posar de relleu coses bones com el valor en si de la versió. Una versió amb la intensitat d’una reducció de brou, encara que el brou em sembla massa líquid, posem una reducció d’un sofregit. I és que, ni més ni menys, agafar la Història clàssica del magnicidi de Juli Cèsar, passar-la per les mans de Shakespeare (i, sí, el seu punt de vista: qui queda com a bo i qui queda com a dolent…) i fer-ne una reducció: suprimir els personatges femenins i les veus populars de forma física, exultar-ho tot escenogràficament (amb una escenografia amb aires operístics), intensificar la masculinitat del magnicidi, propulsar l’ambient de guerra o reprendre ingredients relacionats amb el feixisme (tan emprats per portar contemporàniament a escena històries de romans…).

I no em deixaré la part política: la veu del poble i la veu dels que manen. Azorín relega, com acabo de dir, la veu del poble i de les dones (les conselleres sàvies, les que preveuen) al soroll dels altaveus, les deixa en crits perduts per la sonoritat de l’antic teatre Romea, les deixa en aquelles veus que aplaudeixen el sentit d’estat de Brutus, però també la passió de Marc Antoni. Dos grans discursos els seus, un cop mort Cèsar, i els dos convencen… El poble es deixa convèncer. I Cèsar cau pel bé de la nació, i pel bé de la nació també cau qui la defensava, i pel bé de la nació, de la llibertat i la república també començarà l’imperi d’Octavi… Convèncer i vèncer.