Juli Cèsar, l’enginyer del poder

Si Juli Cèsar ressucités avui mateix, és ben probable que veiés el fangar del nostre món polític com una mena de bassa pudenta que es travessa i es supera amb facilitat. Com a testimoni de la seva manera de pensar tenim obres com 'La Guerra de les Gàl·lies' (La Magrana), traduït per Bàrbara Matas.

Si Juli Cèsar ressucités avui mateix, és ben probable que veiés el fangar del nostre món polític com una mena de bassa pudenta que es travessa i es supera amb facilitat.

Cèsar tenia una voluntat de ferro, forjada des de ben jove, que li faria veure qualsevol representant públic actual com una mena d’adversari titella, tou com una nina de drap, que es pot bandejar amb el mínim gest de disgust. Com a testimoni de la seva manera de pensar i de veure el món, tenim algunes de les seves obres, la més famosa de les quals s’acaba de traduir al català. En efecte, La Magrana publica La Guerra de les Gàl·lies amb una nova traducció, introducció i notes de Bàrbara Matas.

El seu era un món dur, però ell era més dur encara. Per parar-li els peus, va caldre tota una confabulació dels aristòcrates romans que el van assassinar acorralat i desarmat, perquè si no, tot sol, resultava imparable. Si al llarg de tota la història, hi ha un ésser humà que va saber aixecar amb la seva vida i amb la seva mort una llegenda, aquest no és altre sinó Gai Juli Cèsar. Orfe de pare i fill d’una família arruïnada, va entendre quins eren els valors del seu temps i els va encarnar com ningú.

El poble romà venerava dues coses per sobre de totes les altres: ser valerós i ser pràctic. Per això, si cal associar els romans a algun ofici no hi ha alternativa: eren uns grans enginyers. Portaven els coneixements teòrics dels seus veïns fins a la concressió perfecta, aplicaven el saber amb tecnologia fins aconseguir transformar la realitat al seu gust. Eren un poble de tossuts que no permetien que el món diferís ni un sol mil·límetre de la seva voluntat. En aquesta nació enginyera, un dels càrrecs sacerdotals més respectables era, com no podia ser d’altra manera, el de Pontífex Màxim, que ha acabat desembocant en el Papa dels cristians, però que en el seu origen s’encarregava de construir els ponts. Doncs bé, Juli Cèsar va ocupar des de molt jove aquest càrrec sacerdotal i ben aviat va saber interpretar els principis i els ideals pels quals es guiava tot romà: Si la natura o els humans discorren per canals i racons que no interessen, cal plantar-hi cara, batalla, esforç i guerra fins que s’aconsegueixi redreçar-los i fer passar natura i humans per l’adreçador.

Aquest pensament lineal i punxegut com una fletxa, que es troba a l’arrel de la manera de fer occidental, té una expressió perfecta a La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar. L’obra és recull d’informes que Cèsar enviava al Senat romà sobre les campanyes d’estiu que les seves legions realitzaven a la província de la Gàl·lia i l’Il·líric entre l’any 58 a. C. i el 50 a.C. En ells, hi ressona la veu profunda i marcial que feia el dictat de les seves gestes contra els gals i els helvecis, parlant de sí mateix en tercera persona, esmerçant un ritme sostingut i constant.

És precisament aquest ritme el que sobta d’entrada i produeix en la lectura una ombra de disgust. En efecte, el primer que sorprèn de la Guerra de les Gàl·lies és l’avorriment supí que ens proporciona el text. El lector no té cap altra opció que preguntar-se com nassos un personatge històric tan llegendari pot haver dictat un text tan ensopit. En el to de Cèsar, tot sona amb una cadència tan implacable que no hi ha mai lloc per a la sorpresa. Com saben els escolars que l’han hagut de traduir des que els jesuïtes van impulsar aquesta tradició, La Guerra de les Gàl·lies és un recitat de virtuts i victòries de Cèsar que, de tan monocorde, acaba per resultar tediós. Només se m’acut una hipòtesi plausible que pugui explicar com un home tan notable pot construir una narració tan tediosa: El poder, en la seva expressió i en el seu pensament d’arrel occidental, és avorrit per antonomàsia.

El pensament de Juli Cèsar avança en forma d’ablatius absoluts, relacions de causa-efecte que, amb la fredor d’una lògica buròcrata, expliquen que no hi pot haver cap altre resultat en els enfrontaments sinó la victòria romana. Així doncs, el pensament i l’expressió de Cèsar és lineal com les fileres de tendes dels campaments militars, com la formació de les centúries, les maniples i les cohorts, com les carreteres que servien, en principi, no per comunicar, sinó per traslladar les legions de l’exèrcit d’una banda a l’altra de les províncies colonitzades.

Si hi ha una cosa que exaspera Cèsar és que “els gals prenen decisions de manera sobtada i imprevista”. Veient el món en forma de tiralínies, és normal que a Cèsar li resultés repulsiu el joc de puta i Ramoneta amb què els seus adversaris feien la viu viu i ara jugaven a tramar aliances i més tard les desfeien sense contemplacions. La seva, en canvi, era una acció repetitiva i inflexible com el ferro, per molt que volgués disfressar-la de tant en tant amb la clemència.

Ara bé, que sigui avorrit no vol dir, ni molt menys, que Cèsar no sigui llest com un dimoni. Ho és. I per això cal llegir La Guerra de les Gàl·lies. Ell va tenir l’encert de presentar-se davant els seus conciutadans com el general valerós que va aconseguir “pacificar” els insurrectes del nord. Ho va fer amb aquests informes de campanya que el Senat penjava en uns cartells a la vista de tothom, els Acta Diurna. Cèsar va saber entendre la utilitat propagandística d’aquests informes molts segles abans que els estrategs de la comunicació parlessin amb pompositat de l’storytelling.

Per una banda, amb els informes de campanya aconsegueix desplegar davant la vista i la imaginació dels romans el seu propi exèrcit: els centurions, els legats, els quarters d’hivern, el subministrament de blat, el ferratge per als cavalls, les tàctiques de guerra, els exploradors en territori enemic, les ambaixades i emissaris, els ostatges, les torres i les rampes, les màquines de guerra… Cèsar posa un mirall davant el poble romà que pot veure’s representat en el seu exèrcit igual que avui una afició es pot veure representada pel seu equip esportiu.

A més, La Guerra de les Gàl·lies està escrita com una classe de geografia i d’etnografia que, per molt avorrida que resulti, no deixa de ser imprescindible per un poble que vol ser el centre del món. Tots els rius, les ciutats, les muntanyes hi són consignats. El mateix passa amb els grups humans de “bàrbars” que habiten la Gàl·lia: En descriu fins al detall els costums religiosos i les formes d’organització. Precisament per això es té la impressió que Cèsar no només conquereix territori, també conquereix el llenguatge. El seu és un ús interessadíssim de les paraules, però és l’ús utilitarista i unívoc que fins a avui ha triomfat.

Hi ha diverses pistes que ens fan pensar que Cèsar no només feia servir aquest llenguatge monocorde de La Guerra de les Gàl·lies: Sabem que les seves arengues als soldats eren molt efectives i que aconseguia enardir les tropes capgirant els ànims. Hi ha proves que va ser un gran orador. Per altra banda, si com a lector s’aconsegueix superar la dificultat de l’inici de La Guerra Civil, es pot entreveure la seva gran capacitat de traçar escenes memorables. I, finalment, si el seu successor August no hagués destruit les tragèdies que Cèsar va deixar per a la posteritat, avui disposaríem d’una ploma que sap exaltar-se i que retrata personatges en conflicte. Per tant, i encara que només sigui una hipòtesi, cal tenir-ho present: aquest tedi i avorriment de les paraules de Cèsar a l’hora de conquerir la Gàl·lia potser sigui només una estratègia de bon enginyer, o millor una disfressa del dimoni. Animal polític de primer ordre, Cèsar va saber intuir els beneficis que comportava per a un líder la construcció d’una narrativa èpica. Ara bé, el seu públic no li permetia un engrandiment de l’adversari com havia fet Homer en els seus hexàmetres sobre la guerra de Troia. El món dels enginyers té una èpica de to baix i mesurat. A un poble com el romà, amb una ànsia de control absoluta, amb els costums rígids i suspicaços d’un conservador recalcitrant, només se li podia oferir una narració de campanya militar: l’enemic resultava aquí tan irrisori que el relat acaba esdevenint d’allò més ensopit.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació