Jules Renard o “Tolereu la meva intolerància!”

'Els burgesos són sempre els altres': una proposta revitalitzant, inesperada i salvatge; una sorpresa.

Edicions Sidillà torna a confiar en el poeta i traductor Antoni Clapés perquè tradueixi un altre volum de l’escriptor Jules Renard després de l’èxit de crítica i públic que va tenir lloc l’any passat amb Pèl de panotxa. Per això una proposta revitalitzant, inesperada i salvatge com Els burgesos són sempre els altres és tota una sorpresa que de ben segur estirarà més d’una consciència i atenció durant aquesta propera diada de Sant Jordi, que es preveu multitudinària. Jaume C. Pons Alorda torna a llegir Renard i el torna a gaudir per a Núvol. Aquí tenim el resultat.

Jules Renard

Fins i tot l’enterrament té coses bones: reconcilia famílies

En literatura, existeix també una escola de l’espina, de l’àcid sulfúric, de la brutalitat desenfrenada, evidentment, i sí, de l’amargor càustica, aquella que escup roentor com un volcà malsà. Es tracta d’una ominosa acadèmia de la crueltat, i aquesta es fa servir no només per criticar o executar el món amb les seves pròpies armes, sinó també per oferir una possible solució, una veu de seny o una veu de merda, per tal de crear-ne un altre, de món, un de més nou i, qui sap, potser més net.

Una mica d’odi purga la bondat

Són molts els exemples. Un dels llibres que més m’ha fascinat en la meva existència és, tot i que no en sóc massa fan, ho reconec, de Baltasar Porcel: Les pomes d’or. És el seu volum que més m’agrada, la història d’un pirata cabró malparit que no es detindrà davant res fins que no aconsegueixi el que vulgui, que no és res més que la daurada confirmació del seu ego desmesurat, de les seves infinites ànsies de vida convertides en excusa total. Possiblement una de les millors descripcions de què significa ser mediterrani i actuar en conseqüència. Aquest llibre connecta molt bé amb un altre estendard al malèvol com The Benefactor de Susan Sontag, encara no traduït al català, en què s’explica el pelegrinatge de perfídia d’un dels éssers més negres dins la història de la literatura. Una molt bona opció per veure de quina manera una gran pensadora demostra que és, a més de bona escriptora, una narradora de primera categoria, faceta no tan reivindicada. Per altra banda, i seguint aquesta mateixa línia de meridià que travessa el globus, no puc deixar de recordar Nens i assassins de Hermann Ungar, amb traducció de Ramon Farrés, i apareguda a Lleonard Muntaner l’any 2012, que formaria part d’aquesta categoria de nobles vils que parlen creient que tenen la clau de l’univers: em va trasbalsar d’una manera radical.

Sí, Déu existeix, però no sent res, igual que nosaltres

No cal que ens aturem en els exemples conegudíssims del Diví Marquès de Sade, de Thomas Bernhard o d’Elfriede Jelinek, veus que no callen, que fan de la seva voluntat un reialme sobirà, tal com ben bé sabia, i argumentava, Georges Bataille a La literatura y el mal. Però penso que una germana bessona desconeguda d’aquest trio d’asos, però més propera, podria ser perfectament la mallorquina Xesca Ensenyat, una de les més dotades per acabar amb prejudicis a cop de destral: llegiu Una altra vida i ho entendreu amb evidència. Però sí cal que ens detinguem en un altre fosc il·lustre com és Guillem Simó, un altre mallorquí, responsable d’uns dietaris macabres de tan bèsties com En aquesta part del món. Dietaris 1974-2003 (Gall Editor, 2005). Sé que aquest volum va ser emblemàtic quan va sortir i que molta gent encara el conserva dins l’anonimat d’un record perdurable. No podia ser de cap altra manera: Simó és un animal que ho dilapida absolutament tot, no s’atura de cap manera quan ha de comentar, amb pèls i senyals, la misèria mental que caracteritza una societat, unes persones, uns vicis, unes desgràcies morals que es perpetuen de forma frenètica al llarg dels anys sense que sembli que això pugui canviar o que tinguem la clau per evitar-ho. I quan això passa dins d’unes jerarquies ciutadanes en què parlar és un pecat i, sobretot, queixar-se és una forma de provocació més que no de construcció és quan trobem una combinació explosiva que acaba en la llegenda, en la creació d’un mite quasi insuportable.

La vanitat és la sal de la vida

Ara en llengua catalana podem donar la benvinguda a un altre d’aquests grans autors del mal que va fer servir la seva portentosa llengua per tal de poder incubar verí per tots els porus, talment una serp de cascavell. Estic parlant de Jules Renard (1864-1910) i d’aquest recull titulat Els burgesos són sempre els altres, una selecció i traducció que fa Antoni Clapés dels megalòmans diaris de l’autor francès, que no són poca cosa i que només aquest gest ja demostra la professionalitat, la feina i la insistència de Clapés. En el seu moment, ja vaig comentar amb alegria l’arribada de la novel·la més coneguda de Renard, Pèl de panotxa, perquè Edicions Sidillà, editorial responsable d’aquest projecte de portar un dels escriptors francesos més coneguts de bell nou entre nosaltres, s’està encarregant d’encadenar Antoni Clapés al seu escriptori perquè traslladi la loquacitat, l’enginy, l’humor, l’extermini de neurones i la mala llet d’una veritable criatura que orbita entre el bé, el frenetisme lacerant i l’oradura.

La meva ànima és un orinal vell on dorm un ull

És indiscutible que Antoni Clapés, poeta imprescindible i editor important al capdavant del projecte de Cafè Central al costat de Víctor Sunyol des de ja fa trenta anys, és un traductor de primera, un dels més valuosos que tenim, potser ja seria ben hora que la seva tasca es veiés recompensada amb algun premi important com el Ciutat de Barcelona o el Serra d’Or, que sigui un avís d’advertència i de necessitat. Ens ha demostrat aquesta certesa amb les seves translacions de Denise Desautels, Nicole Brossard, Danielle Collobert, Philippe Jaccottet, Christian Bobin o René Char, entre molts d’altres. I ara sembla que ha emprès la sàvia, però també humil, empresa de donar veu al ja esmentat Jacottet, amb diferents volums magnífics, i també d’aquest Renard que cada dia sona millor, més desaforat, més alliberat, més histèric dins de la seva contenció de perplex Comte Arnau. Només en aquest aspecte de la feina ben feta podem apreciar el que Clapés ens proposa, perquè el llibre funciona com un convit irremeiable perquè cerquem més i més obra de Renard, és una selecció i traducció addictiva, però també perquè el bon quefer de Clapés és un convit delirant a una lectura histèrica, prodigiosa, sensacional, droga dura.

Prefereixo ser maleducat que banal

Però Renard no només fa servir el diari com a diatriba, és també líric, i enganxa molt bé amb la poètica del silenci practicada per Clapés i per alguns autors en la seva línia talment els ja esmentats abans o els catalans Carles Camps Mundó, Lluís Solà, Teresa Pascual, Anna Montero, Vicent Alonso o Josep Maria Sala-Valldaura. Fins ara he anat penjant fragments d’Els burgesos són sempre els altres per separar paràgrafs d’aquest text, però a continuació també n’ofereixo una bona mostra sense pauses: Les llàgrimes degraden la bellesa del dolor / Pateixo quan sento que una bella veu canta bestieses / Tots els dies plens i l’ànima sempre buida / Pensar és cercar alguna clariana en un bosc / Cada matí beure una tassa de sol i menjar una espiga de blat / La nostra bondat és la nostra maldat quan dorm / No tinc prou alè per girar full/ Les aigües verdes de la memòria… I així, contínuament, com si aquest recull no ens pogués deixar dormir, demana les nostres atencions una vegada i una altra, i també ens interroga, ens demana que investiguem per saber qui som, com, de forma individual però també com a societat.

El mot precís! El mot precís! Quina economia de paper, el dia que una llei obligui els escriptors a fer servir només el mot precís

No, no ens trobem davant del mot precís, ni falta que fa tampoc. Sobretot tenint en compte que els Diaris de Renard podrien ocupar un bon grapat de prestatges… Què voldria dir “precisió” en aquest cas? La tria hagués pogut ser, perfectament, una altra, i igual de plausible, perquè tanta obra, tan majestuosa, només es pot entendre com un laberint del que es pot sortir si aconsegueixes arribar a perpetrar un fil conductor, i en aquest cas el fil ha estat trobar els materials lúcids que funcionen com a petits aforismes amb significança major, frases punxants, revelacions agres, racons amagats, aquells vers instants que, en una obra de ficció, s’entendrien com a palla però que aquí són protagonistes indiscutibles, perquè ho són, perquè són poesia del pensament i de l’explosió epifànica. Per aquest motiu la tria acaba essent més complexa i més pensada del que sembla: i és deliciosa, entretinguda, sofisticada, plena d’energies, sobretot amargues. Perquè Renard apareix immisericorde, un botxí de la repugnància.

La ironia és el que salva el món

Gairebé totes les crítiques són elogis

Per triomfar, cal fer o bé immundícies o bé obres mestres

Fer una mica de vida social per empassar-se un got de bilis

La felicitat viu en l’amargor

Estic temptat de copiar el llibre sencer perquè no hi ha res que sobri, perquè tot el que aquí trobem fructifica dins nosaltres. Jules Renard és el Frank Underwood del segle XIX, el Dexter de la cultura francòfila, un assassí despietat que mata amb paraules i que ens fa gaudir de valent al mateix temps gràcies a una tendresa que no pot ser menys que sublim. No perquè la mort hagi de ser entesa com a art estètica, tot i que DeQuincey ens va donar motius de sobra per entendre-ho a partir d’aquest fanatisme justificat, sinó perquè aquest procés de destrucció amb mots erigeix catedrals valuoses de significança. I això ens turmenta, però també ens millora, o almenys ens reclama esforços perquè no caiguem en la desesperació. Perquè és quan ho hem perdut tot que no tenim por a res: La vida potser només és una malaltia.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació