Jugant amb els límits de la novel·la

13.10.2018

Álvaro Enrigue conversarà amb Juan Pablo Villalobos en el marc dels Diàlegs per la diversitat de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta. Aquests dos autors, editats a Espanya per Anagrama, conversaran sobre l’intercanvi cultural al Pati de les Dones del CCCB el dia 20 d’octubre a les 18h.

Álvaro Enrigue | © Mariana Sevilla de los Ríos.

 

Álvaro Enrigue (Mèxic, 1969) és un dels escriptors de la literatura mexicana actual més reconeguts internacionalment. Va guanyar el Premi de Novel·la Joaquín Mortiz l’any 1996 amb La muerte de un instalador. Al 2013 obté el Premi Herralde amb Muerte súbita i dos anys després publica Hipotermia, un conjunt de relats entre la novel·la i el conte que ja reflexionaven sobre l’escriptura des de dins. Sovint es diu que la seva literatura apunta a Jorge Luis Borges, al Roberto Bolaño més desencisat i agut, a Malcoml Lowry i a Carlos Fuentes. En aquesta Ahora me rindo y eso es todo (Anagrama), Enrigue torna a incidir sobre els processos de l’escriptura (“un gest desafiant”) i enmig hi enfila la història d’un territori, la derrota dels apatxes, el passat espanyol o el caràcter nord-americà. L’autor treballa amb la història perquè ve d’un país amb una set tremenda de realitat. Per això situa el seu text a la frontera entre Mèxic i els Estats Units i construeix un mosaic de relats per reflexionar sobre com el passat penetra en el present amb personatges d’una època i de l’altra. Missioners, colons, indis de tribus ja civilitzades o encara salvatges.

Mexicà resident a Nova York, Álvaro Enrigue posa a prova els límits de la novel·la històrica convencional. Això impressiona en alguns moments, perquè l’autor és capaç d’inventar-se normes pròpies i originals que trabuquen els esquemes a què estem avesats. Però també decep a estones, quan l’historiador objectiu, la dada concreta, el buit emocional i l’estil periodístic envaeix l’essència literatura i la novel·la es transforma en un mer assaig.

La reflexió primera d’Ahora me rindo y eso es todo recau en la brutalitat amb què els nord-americans van aprendre a devorar comunitats com si encara afavorissin les víctimes. Enrigue basteix la seva trama de domini sobre tres personatges principals, un home i una dona, Camila, Gerónimo i un escriptor. Ella és una dona mexicana robada per part dels indis i representa la transformació de la identitat recolzada per les experiències de la seva condició femenina.

Per la seva banda, Gerónimo és un indi que agafa el nom del patró dels traductors i parla espanyol. I l’escriptor recorre indrets a la recerca de petjades de la història que l’ajudin a indentifica-se. A Muerte súbita l’autor ja escrivia sobre la guerra a Mèxic, la hipocresia en el sistema i sobre com les institucions ho doblen tot per ser més riques i poderoses i quedar-se, finalment, amb els mitjans de producció. El llibre començava amb un singular partit de tenis entre Michelangelo Merisi da Caravaggio i Francisco de Quevedo l’any 1599 a la plaça Navona de Roma. El desconcert que provoca el dolor genera una urgència per explicar les coses que produeix discursos literaris nous. En això, Álvaro Enrigue hi té la mà trencada, perquè fa anys que escriu el mateix llibre quant a l’experimentació amb els límits de la novel·la. Ara, a més, divideix la història en tres llibres i situa l’acció a l’espai fronterer, al llindar, en ple trànsit.

Som davant un pensament encadenat sobre el que l’amoïna, l’absurditat de la conquesta i de la integració de móns diferents en temps de la colònia i com al final es va generar “això” en què vivim que qui sap com va arribar. Lector de Mario Levrero i la seva manera distanciada d’escriure però que al mateix temps connecta amb el lector –a estones–,  a Ahora me rindo y eso es todo no saps qui t’explica la història ni des d’on ho fa. Enrigue no és un escriptor com Vargas Llosa, no planeja les seves novel·les. És més aviat un improvisador, quan no fa mà de la historiografia i dona ales a la seva alta capacitat narrativa. L’obra, en definitiva, acaba essent una suma de western, relat històric, èpica, dietari personal, llegenda i metaliteratura. Una epopeia sobre els darrers apatxes que malda per buscar algun sentit a l’experiència contemporània i, en paral·lel, vindica l’escriptura, la construcció d’un paisatge i la història com l’art de l’associació.

Ahora me rindo y eso es todo. Álvaro Enrigue. Anagrama. 457 pàg. 20,90€

Etiquetes: