Rulfo travessa a la frontera

17.10.2018

L’escriptor mexicà Juan Pablo Villalobos conversarà amb Álvaro Enrigue en el marc dels Diàlegs per la diversitat de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta. Aquests dos autors, editats a Espanya per Anagrama, conversaran sobre l’intercanvi cultural al Pati de les Dones del CCCB el dia 20 d’octubre a les 18h.

Yo tuve un sueño (Anagrama) de Juan Pablo Villalobos és un document literari excepcional. Aquest llibre dona fe de les penúries que viuen molts nens que travessen la frontera entre Mèxic i els Estats Units fugint dels seus països centroamericans, concretament El Salvador, Honduras i Guatemala. L’any 2016, Villalobos va entevistar deu joves migrants que havien aconseguit entrar als Estats Units entre els anys 2011 i 2014 per reunir-se amb els seus familiars. Estem parlant d’un moment anterior a la presidència de Donald Trump, però igualment terrorífic pel que fa a l’experiència que suposa creuar una frontera amb deu, catorze o disset anys sense l’acompanyament dels adults.

Villalobos recull el testimoni d’aquests menors amb una fidelitat i un compromís que recorden l’autenticitat de Svetlana Aleksiévitx. I ho fa amb l’estil lacònic i descarnat amb què ho hauria descrit Juan Rulfo. Aquella imprecació rulfiana que resava ‘Diles que no me maten, Justino’ ressona en molts d’aquests relats breus, com el del jove que acaba reconeixent que, abans de morir al seu propi país, “prefiero morir en el camino”. Villalobos dona veu als que no en tenen, i en certa manera els restitueix als ulls del món una dignitat perduda.

El Salvador, Honduras i Guatemala s’han convertit en autèntics inferns, tal com explica de manera eloqüent i documentada Aberto Arce en un epíleg esfereïdor, de lectura obligatòria per a qui vulgui entendre l’emergència social i política en què es troben aquests països sense llei, víctimes dels índexs d’homicidis més alts del món, superiors fins i tot als de països que es troben oficialment en guerra. Arce documenta la metàstasi del crim provocada per les pandilles de joves de Centreamèrica que als anys vuitanta i noranta ja feien malvestats a Califòrnia i van ser deportats als seus països per l’administració Clinton. En lloc de solucionar el conflicte entre bandes de llatinoamericans i negres, el govern nord-americà va preferir exportar el problema o retornar-lo al seu origen, sense calcular que tard o d’hora el problema es tornaria a presentar la seva porta com un boomerang en forma de crisi humanitària. Arce sosté que aquests joves migrants que fugen de la persecució de les bandes armades dels seus països són, de fet, refugiats. I com a tals haurien de tenir un tractament que trenqués d’una vegada per totes el cercle viciós en què estan atrapats.