Juan Diego Botto porta ‘Un trozo invisible de este mundo’ al Festival Ítaca

12.06.2015

Aquells que us vau perdre Juan Diego Botto i el seu ‘Un trozo invisible de este mundo’ quan va venir a Barcelona teniu l’oportunitat de tornar-lo a veure avui al Teatre de Palafrugell (21h), en el marc del Festival Ítaca. Recuperem l’entrevista que li va fer Anna Maria Iglesia quan va actuar al Teatre Lliure.

Entro a les palpentes a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Hi estan fent les proves de llum i no veig amb claredat el terra que trepitjo. Una gran cinta transportadora travessa tot l’escenari; un tècnic de llum la recorre, camina endavant i endarrere, mentre des del control van canviant la intensitat dels llums. “Allà hi ha una ombra que cal evitar”, diu una veu des del fons del pati de butaques; és Sergio Peris-Mencheta, el director de Un trozo invisible de este mundo. Queda molta feina per fer i no gaire temps; encara que el Lliure ofereixi un escenari privilegiat, cal adaptar l’escenografia de Un trozo invisible de este mundo, creada especialment per la sala del Matadero de Madrid. Mentre observo, amb admiració, el minuciós treball del director i dels tècnics arriba Juan Diego Botto, protagonista de l’obra i alhora l’autor del text. Mesos enrere haviem coincidit per parlar de Insivisbles, un llibre on Botto reuneix els cinc monòlegs que conformen la peça teatral introduïts, tots ells, per un breu assaig on l’autor explica l’origen dels monòlegs i les motivacions socials, personals i teatrals que els havien motivat. Ara, a Barcelona, la nostra conversa se centra en el teatre, en el significat que s’amaga darrere d’una obra com aquesta i de la funció que actualment té el teatre en una societat que, copejada per una crisi que no és només econòmica, veu com la cultura esdevé cada cop més un producte econòmicament inaccessible.

“Un poble que no té teatre és un poble que està mort o, si més no, que està moribund”, diu Juan Diego Botto. Un trozo invisible de este mundo recupera el gran teatre que vol dialogar amb la societat, amb la realitat que està més enllà de l’escenari i que romandria tràgicament silenciosa, anònima, si no fos per l’acció teatral, que la il·lumina i li dona veu mitjançant la ficció escènica. Els monòlegs, sobretot el primer, es converteixen en un diàleg directe amb el públic, però, li pregunto a Botto si no creu que tot monòleg és, al cap i a la fi, dialògic: “A vegades, quan es parla de monòlegs, sobretot a partir del boom dels stand-up comedy, molta gent associa el monòleg amb la comèdia i amb una persona davant d’un micròfon”, diu Botto. “Per això està bé matisar que Un trozo invisible de este mundo és una peça teatral, on el monòleg és només el vehicle a través del qual narrem cinc històries diferents”. Amb la direcció de Peris-Mencheta, els monòlegs escrits per l’actor d’origen argentí, dialoguen amb una llarga tradició teatral, només cal recordar els brillants i delirants monòlegs de Samuel Beckett; “De fet”, afegeix Botto, “entre d’altres, Dario Fo és un dels mestres del monòleg, gènere que amb una gran tradició teatral sempre és i ha estat una forma d’interpel·lació: el locutor, és a dir, l’actor, no parla des de la solitud d’un espai buit, sinó que parla tot dirigint-se al públic, que es converteix en el seu interlocutor”.

Lluny de tota pretensiositat, Un trozo invisible de este mundo “vol posar noms i rostres a aquelles persones i aquelles realitats que no veiem; vol mostrar que darrere dels números que quotidianament llegim a la premsa hi ha persones, és a dir, hi ha somnis i desitjos que tot compartim com, per exemple, tenir una parella, forma una família, gaudir de la seva professió…. La pobresa no pot arrabassar de les mans aquests somnis, com tampoc el dret a tenir-los”. Les paraules de Juan Diego Botto ressonen amb la contundència de qui creu profundament en el que diu i que no es conforma amb la realitat present i busca en el teatre, en el seu ofici com a actor i dramaturg, la manera d’intervenir i fomentar un canvi que, cada dia que passa, es fa més necessari. Pocs dies en rere, les mateixes paraules que ara em dirigia, havien estat el corol·lari de la presentació a Madrid de la programació, de la qual ell és responsable, de la Sala Mirador, una sala on conviuen el teatre de caràcter social amb les noves veus de l’escena: “Ara mateix hi ha moltes veus joves, gent que pot aportar noves idees i noves propostes al teatre i que, a més a més, treballa amb molta energia i moltes ganes i és molt bonic poder oferir-los un espai. A Madrid hi ha moltes sales, però Sala Mirador vol ser una sala especial, un lloc on l’espectador pugui trobar un teatre social, que no vol pas dir dramàtic, de fet, a excepció de Fuenteovejuna, els projectes amb els qual inicien són comèdia, com per exemple Perdidos en Nunca Jamás o El rey tuerto, un obra que a Barcelona va tenir molt d’èxit que gira en torn al tema de les pilotes de gomes. La idea es convertir la Sala Mirador en un punt de trobada entre veus joves i veus veteranes que tenen alguna cosa a dir sobre el que actualment està passant i que ho volen dir a través del teatre”.  Comento amb Botto el realisme que, en general, ha dominat la creació teatral i, sobretot, literària espanyola i em recorda que, tot i així, la paròdia sempre ha estat present en la nostra tradició: “Només cal pensar en les pel·lícules de Berlanga o en les obres de Miguel Mihura”. La versemblança, però, ha predominat sempre: “No són dies per fer metàfores”, m’interromp, “els anys en els qual es podia somiar amb un futur millor, amb una millora i una prosperitat han passat, ara anem cap enrere”. Amb una certa melangia, m’acomiado de Botto que es dirigeix cap a la sala per assajar.

 

Astrid Jones a ‘Un trozo invisible de este mundo’

 

El dijous dotze és el gran dia de l’estrena a Lliure i la sala és plena. L’escenari és d’una elegant sobrietat; a la cinta transportadora viatgen diverses maletes que, tot arribant a destí, s’acumulen als peus de la cinta; en el primer monòleg Botto interpreta un guàrdia de duana, és el monòleg on la interacció amb el públic és més gran. En el segon monòleg, Botto mostra, amb una extraordinària versatilitat, la conversa telefònica d’un immigrant argentí amb la seva dona, a qui no veu des de fa més de sis anys. L’escenari sempre és el mateix, els canvis són mínims; la cinta transportadora, eix metafòric al llarg de tota l’obra, es manté a escena com a nexe d’unió entre tots els monòlegs; així, amb aquesta coherent i harmònica continuïtat, apareix a escena Astrid Jones que, amb commovedora naturalitat, relata la tràgica història de Samba, una immigrant morta per la ineficiència i la despreocupació en un Centre d’Internament per Emigrants. Provinent de l’escena musical de Madrid i, en concret, del soul, el jazz o el folk, Astrid Jones demostra en el seu monòleg que el seu indiscutible talent va més enllà de l’àmbit musical. Jones serveix una magistral interpretació on el dramatisme conviu, sense exageracions com tampoc artificiosos canvis de to, amb un subtil humorisme i una melancòlica felicitat, encara que momentània. Els últims dos monòlegs, interpretats també per Juan Diego Botto, tenen com a rerefons temàtic la dictadura militar argentina. Amb les seves quatre interpretacions, Botto demostra que és un actor versàtil que tant pot abordar el drama com la comèdia. Tot escoltant els monòlegs, oblides que es tracta d’un obra de teatre, oblides que davant teu hi ha un actor que interpreta: Botto s’amaga darrere dels seus personatges per donar veu a les seves històries. El repte de tot gran actor és aconseguir que l’espectador s’oblidi de la interpretació, és a dir, que els límits entre actor i personatge s’esborrin. Cal que l’actor desaparegui perquè neixi el personatge i Botto, sense dubte, assoleix el repte.

Són molt els elogis que Un trozo invisible de este mundo es mereix, en especial perquè aconsegueix transformar una peça artística-teatral en un discurs entorn de la condició humana, entorn del nostre present i de les doloroses contradiccions que el conformen, sense caure en el fàcil i propagandístic discurs pamfletari. Acabada la funció, tothom espera per congratular-se amb els actors i el director; mentre espero veig la filla d’en Botto córrer rient amb entusiasme contagiós pel gran passadís del Lliure i penso que un dia, quan serà gran, el seu pare li recordarà que “un poble sense teatre és un poble moribund” i, aleshores, algú hi haurà d’afegir: “Amb Un trozo invisible de este mundo ton pare va tornar a donar vida a un poble greument ferit”.