‘The Act of Killing’ de Joshua Oppenheimer guanya el DocsBarcelona

2.06.2013

Docs Barcelona mostra l’aclamadíssim documental de Joshua Oppenheimer, un retrat obscè, colpidor i esgarrifós sobre la repressió a Indonesia després del cop d’estat del 1965. La mort explicada en primera persona pels responsables de la barbàrie, en un intent de recrear totes aquelles execucions que deixa totalment estabornit —i desconcertat— l’espectador.

 

Un fotograma de The Act of Killing

 

L’exigència que reclama The Act of Killing és alta. No permet concessions, ni treves. Joshua Oppenheimer ofereix una història esplèndidament relatada sobre els vencedors del cop d’estat del 65: gàngsters, guerrillers fora de la llei i sicaris sense escrúpols que van apoderar-se del país i d’una moralitat perversa. Que ho van fer sense manies i amb el convenciment de la raó més macabra. Des de l’inici, i en un primer cop baix, els protagonistes d’aquella matança no dubten a ser els actors principals d’una pel·lícula que ho expliqui de manera delirant.

A partir d’aquí, noms com els d’Anwar Congo no deixaran de sorprendre l’espectador en les pràcticament tres hores que dura la versió que ha mostrat el DocsBarcelona. Atroçment, Oppenheimer dissecciona la part més obscura de l’ésser humà, aquella que fa trobar raons en actes que provenen de la desraó més elemental. Però, més enllà de la ferocitat dels fets, el documental relata de manera fulminant la justícia i l’ànima que la fa moure —si és que pot haver-ne— i el fet de passar comptes amb el passat. Tortures explicades sense embuts, reflexions en veu alta sobre el sadisme o la crueltat, la precisió de la mort o la referència enaltidora als mètodes del nazisme i —paradoxalment— també al cinema d’acció de Hollywood, fan de The Act of Killing una pel·lícula de molt difícil digestió.

El malestar que posseeix l’espectador conté, per sort, un correlatiu en la minsa consciència d’Anwar Congo —el sheriff de l’horror, el devorador de mites del cel·luloide, el vell preocupat per si porta pantalons blancs o foscos. La digestió, tan difícil per a nosaltres, es torna arcada a la gola d’ell mateix, en un final de sacseig necessari després de recrear i revisitar l’horror que el propi Anwar havia procurat a les seves víctimes. Potser no n’hi haurà prou, amb això. Però ningú no podrà discutir a Oppenheimer la valentia d’enfrontar els botxins amb els seus actes, i fer-ho sense judicis i sense miraments. El retrat ja mostra l’aberració del despropòsit a través d’un surrealisme terrorífic. I deixa en evidència uns actors que viuen el rodatge com si matar fos una gran aventura —protagonitzada per Al Pacino o per John Wayne. El resultat, cinema majúscul que furga en la consciència i en la manera de pair la realitat, per dolorosa que sigui.