Josep-Ramon Bach. En temps de foscor

5.04.2015

El poeta Josep-Ramon Bach, nascut a Sabadell el 1946, fa més de 40 anys que publica poesia. És també un prestigiós i inspirat narrador i dramaturg. Des del 1971 ja trobem poemes seus inclosos en revistes literàries i en llibres col·lectius com aquell I li estreba les vetes de la cotilla, editat per Miquel Arimany. Tot seguit ja publicà Emilie Kraufort, alumna de primària (poemes de Johnny Course) el 1972. Aquest poemari va ser reeditat per Columna el 1997. Després publicà una trilogia poètica a Llibres del Mall fins a mitjans de la dècada dels vuitanta del segle passat. El recordareu per L’Ocell Imperfecte, del 1996, llibre publicat per Columna i que rebé el Premi Crítica Serra d’Or de Prosa Poètica del 1996 i el Cavall Verd-Josep Maria Llompart de Poesia del 1997. Aquest llibre és un dels cims creatius del nostre poeta. Hi desenvolupa el mite de Kosambi, el narrador africà que troba el secrets de la vida en l’art de saber mirar. La mirada és el mitjà per trobar-nos la nostra humanitat i per construir la comprensió del món i dels altres.

Josep-Ramon Bach

Josep-Ramon Bach

Entre les darreres obres publicades cal esmentar El laberint de Filomena (Proa, 2010), que fou Premi Cadaqués a Rosa Leveron, Versions profanes (Pagès Editors, 2010), L’Enunciat (Labreu, 2011), Desig i Sofre (Témenos Edicions, 2013) i el precedent del llibre d’avui: L’Estrany (Témenos Edicions, 2014). Cal dir ja d’entrada que Caïm és tot un altre món quant a concepció lírica com també quant a temàtica i intencions. Gràcies a la saviesa de Laia Climent, que és qui comanda l’editorial 3i4, els lectors tenim accés a la darrera creació poètica de Josep-Ramon Bach, el mestre de l’enunciat poètic i del dir impossible: raó i sentiment condueixen el poeta cap a viaranys d’amples horitzons en els quals la sorpresa i l’atzar es donen la mà. Caïm té una alta càrrega conceptual i imaginativa. Se serveix del món de l’art per pintar un fresc moral dels vicis i perversitats socials de gran abast, com ara la barbàries de les guerres i del terrorisme, de la misèria i de la cobdícia d’alguns malànimes amb corbata i carnet bancari o polític. Cada poema té un subtítol en el qual s’hi fa referència a la tècnica utilitzada i el material de què es compon cada poema. Aquests subtítols funcionen com veritables versos que situen el lector en el lloc on rau el poema. Les seves intuïcions clarividents permeten entrellucar les escletxes morals que creen la injustícia, la cobdícia, la barbàrie, la misèria que hem esmentat anteriorment. En definitiva, allò que entenem per la crueltat humana que no és pas instint o afany de supervivència (com és la crueltat en el món animal) sinó ambició i plaer en la violència i en la destrucció, amb l’única intenció de formar part de l’exèrcit de la mort. Així és com podem fer una dissecció del món contemporani. La guerra, la destrucció, les tiranies amb cara de monstre i cua de serp, el canibalisme moral i aquell més amagat, el bancari, dels nostres dies i de les nostres contrades. És la crueltat globalitzada allò que simbolitza Caïm. Bach relliga el mite bíblic amb la barbàrie deshumanitzadora del món. Si bé un pensador de Castella de qui no vull recordar el seu nom va escriure aquella obra La deshumanización del arte, nosaltres comptem avui amb un dels millors poetes catalans dels darrers 40 anys, que contribueix amb tota la seva obra publicada i, en especial, amb Caïm a desenvolupar allò que entendrem i difondrem com la divisa poètica que defineix aquest excel·lent poemari: La humanització de l’art per mitjà del vers sonor i visionari, concret i alhora ple d’emoció intel·lectual; fet amb el crit i amb el pinzell de l’art, que podria dur tants signes d’exclamacions com versos hi ha en aquest poemari! En resum, Josep-Ramon Bach o la humanització de l’art.

Etiquetes: