Josep Manel Vidal, tots els dies voldran ser una arribada

15.01.2019

El XX Premi de Poesia Maria Mercè Marçal ha estat concedit al poeta valencià Josep Manel Vidal (Alcúdia de Crespins, 1965) amb el poemari intitulat L’endemà de totes les fosques (Pagès Editors). Un recopilatori de poemes en prosa que va rebre l’encomi unànime del jurat. Segons Jordi Pàmias, membre d’aquest, es tracta d’un poeta que té «una aguda consciència del pas del temps i que escriu amb una exquisida contenció verbal».

Josep Manel Vidal. |

Josep Manel Vidal és mestre i escriptor. Autor del blog filant prim, que ha estat considerat com el millor de literatura de les Comarques Centrals Valencianes l’any 2010. El 2011 publicà el poemari El teu nom és un ésser viu (Ed. Germania). El 2013 guanyà el XVII premi de poesia Josep M. Ribelles de la Vila de Puçol amb el poemari La fràgil arquitectura dels teus gestos (Ed. Onada). Fou premiat amb el Francesc Bru de Poesia de Canals, 2013, per Tots els colors de la tardor. Premi Soler i Estruch de Narrativa, 2016, pel conjunt de relats La llum de les estrelles mortes (Ed. Bullent). Premi Poesia Festa d’Elx, 2017, amb el llibre Aquelles solituds d’on veníem (Ed. Bromera). Col·labora en la revista digital Descriu i al suplement cultural del diari Segre. Un currículum encomiable.

La poesia de Vidal es caracteritza per l’exercici del poema en prosaUn estil poètic que no sovinteja en el panorama líric actual però que ell reivindica com un estri de gran capacitat comunicativa. El poema en prosa, considerat sovint com un subgènere de la poesia, va ser conreat a bastament per Baudelaire i replicat, poc després, per Rimbaud i Mallarmé. A casa nostra, tal com ens comenta el poeta i crític literari D. Sam Abrams en el pròleg de Tenebra Blanca, antologia del poema en prosa en la literatura catalana contemporània (Proa, 2001), J.V. Foix va ser-ne el promotor i, a partir d’ell, el seguirien un reguitzell d’il·lustres acòlits com Brossa, Palau i Fabre, Hac Mor, Gimferrer, fins d’altres més propers com Vicenç Altaió, Victor Sunyol o Arnau Pons.

El concepte de poema en prosa pot semblar un oxímoron però pren sentit quan aconsegueix, en un text no segmentat com en el poema tradicional, expandir el significat preservant la musicalitat i la síntesi. Una delicada i laboriosa integració que pot semblar, a primera lectura, trivial però que, en paraules d’Enric Casasses «necessita més intuïció, reflexos i paciència que per encertar una rima esdrúixola crucial a la fi d’un sonet».

Els 36 poemes en prosa de L’endemà de totes les fosques ens apropen a una experiència amorosa que ha sotragat profundament al poeta. Vidal ens trasllada aquest missatge sota un format líric que potencia la poètica d’oposats, «hi ha punts propers d’equidistància entre la promesa i l’afany». Retrata, sense estridències, un escenari on tots els elements, música i paraula, mantenen un mateix nivell de gravitació, «m’agrada que sigues tu la moneda que estalviava per comprar-me la dolça fruita de l’alegria». Un joc de cercles concèntrics que esdevé paràbola exquisida de l’amor.

Josep Manel Vidal demostra el seu mestratge amb aquest tipus de narrativa poètica més flexible que la poesia a l’ús. Aconsegueix, així, multiplicar la seva emotivitat afaiçonant una obra d’enginyeria on cada peça revela una doble funció, estètica i conceptual «la mesura dels trajectes fan desmesurada l’espera». Basteix, en cada poema, un reguitzell de fulgurants i delicioses metàfores, «són les coses que no dius les tessel·les que manquen al mosaic de la jornada». Dissenya, amb sintaxi perfecta, un corpus que abasta tot el pantone d’imatges partint de l’espera en la via en les andanes fins a copsar l’esperança a açò que tenim i no té nom. Una arquitectura que s’arbora a ritme de sentiments i d’eufonies, de solituds i de gestos, inserits en un fil narratiu que s’inicia en la fosca i arriba a l’endemà: «Fer nit sota aquell brancatge de promeses que encara no han esporgat els oratges de la pena».

El poeta es despulla, sol, com un actor a escena però amb diferents rols i ens transmet multitud de sensacions en primer pla. Interpel·la directament al lector perquè aconsegueix emmirallar-lo a cada nou enquadrament. Un treball d’orfebreria farcit de metalls preciosos, d’imatges verbals de gran fondària com: «allò impossible, viu a només un bes de la realitat».

L’endemà de totes les fosques, exercici d’una singular forma poètica que ullprèn per la seva honestedat, harmonia i magnetisme.