Mor Josep Fontana. L’autodeterminació historiogràfica

9.05.2018

Historiador per la fascinació amb què van desplegar-li el passat mestres i amics com Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives, Josep Fontana ha mort aquest matí als 86 anys. Nascut a Barcelona el 1931, professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra i col·laborador de les revistes Recerques i L’Avenç, Fontana és autor de llibres centrals d’historiografia com Europa ante el espejo o La crisis del Antiguo Régimen. El 2007 va rebre el Premi Nacional de Cultura a la Trajectòria Professional i Artística. A continuació, recuperem la ressenya que Rafel Mompó va fer a Núvol sobre el seu últim llibre, una oda a l’ofici d’historiador.

Josep Fontana | © Sergi Fuster/ Jot Down

El darrer llibre de Josep FontanaL’ofici d’historiador (Arcàdia, 2018), aplega textos que corresponen a lliçons impartides per l’autor a la Universitat de Girona l’any 2009 i fa un repàs de la feina de cinquanta anys d’historiador. Si hi ha una màxima que guia aquests treballs és la utilitat de la història per a la vida. Un horitzó intel·lectual que ens transporta als primers escrits de Nietzsche, però també a Walter Benjamin.

El caràcter miscel·lani de l’obra posa en joc un temari ric. Hi trobem matèria per fer-nos una idea del fiasco del projecte imperial espanyol i de l’«empresa colonitzadora». Podeu llegir el capítol cinquè si voleu saber com ha anat això de l’hostilitat espanyola cap a la indústria i l’economia productiva, o sobre la picaresca especulativa a prop de l’Estat i com tocar el guitarró. S’hi posen a l’abast qüestions relacionades amb la Revolució Russa o la Guerra Freda i consideracions valuoses al voltant d’Europa i el projecte europeu avui. Ensopegareu amb aquell fil roig que seguit apareix fent els cositons d’Espanya: l’anticatalanisme. Com també comprovareu les continuades defeccions de la burgesia catalana contra els interessos del país.

Des de la mirada al seu propi passat, l’autor confessa que allò important de l’ofici ho ha aprés més fora de la universitat que a dins, i que té a veure més amb la utilitat social, la lluita i la responsabilitat civil que amb la incitació intel·lectual d’una Espanya somorta. En allò que pertoca a la memòria personal i la dels seus mestres, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, l’autor ens parla de classes clandestines, de prohibicions del català i problemes de censura, del “mar de carques retrògrads” que era la universitat quan ell estudiava, de l’expulsió del món acadèmic o de l’amenaça contínua de “sanció política i lluita per la supervivència”. Un panorama delirant que ens remet a la pertinaç Espanya negra que altres van patir i denunciar abans −el pare Casaus (de las Casas), Gregori Maians o Juan Antonio Llorente−, per anomenar tres historiadors de segles diferents. Clams i laments entre la vella cacofonia de la historiografia hispànica.

Deixeu-me aturar al capítol en què repassa el corrent que, en les darreres dècades, ha defugit el tòpic acadèmic del decandiment català des de la baixa edat mitjana i ha obert noves perspectives fins ara bandejades o deformades. Parla, en concret, de les investigacions centrades en la història econòmica, però cal recordar que aquesta revisió, si fa no fa, coincideix amb unes altres que miren de superar la sonsònia de la decadència en l’àmbit cultural, particularment en el literari. En aquest sentit, em sorprèn que manifeste una certa estranyesa davant la postura mantinguda pels estaments acadèmics espanyols, amb motiu del centenari de la fi de la guerra de Successió, l’any 2014. Estranyesa que el du a escriure una requisitòria en què els acusa d’intolerància, vells tòpics, desconeixement i ignorància. I a fe que podria haver anat més lluny, perquè la intenció estava clara: “negar la identitat nacional catalana”. Poc importa que les investigacions que esmenta d’Eva Serra, Jaume Torras, Garcia Espuche, o les del mateix Fontana, hagen evidenciat una realitat social, econòmica i política del tot oposada a la que se’ns ha contat, perquè justament és això el que convé mantindre amagat o tergiversat. La història ha de ser el decandiment i l’assimilació, no cap persistència nacional i republicana catalana. ¿Per què, la sorpresa, si en un altre moment ho esclareix el mateix Fontana: “La història l’han controlada, com sempre, els vencedors”?

Per això aborda Fontana la qüestió de l’ús públic de la història, sobre aquells afers del passat que surten a la palestra i es popularitzen. Normalment, diu, els polítics i els mitjans de comunicació se n’acaben fent els amos, i els historiadors professionals queden en un segon pla. L’educació esdevé el primer vehicle per a traslladar una certa visió de la història des del poder, que a la llarga ha de produir els seus efectes de colonització intel·lectual. El control historiogràfic i, doncs, la generació, correcció i censura del relat, adquireix una importància política i simbòlica cabdal. Fontana se’n plany, pel fet que aqueix relat, la història, passa de mans dels historiadors a unes altres que serveixen intencions espúries. Això no obstant, considere que caldria no pressuposar cap manca d’intencions en l’historiador professional, ni cap superioritat moral que el situarien per damunt del periodista o el polític. L’historiador, com qualsevol altre, és un aliatge, no és químicament pur, i l’habita el polític i potser el patriota, qui sap si el mentider o el corrupte. Convé preguntar-se en cada cas quin és el seu component predominant. El funcionari al servei de la institució, de l’Estat? L’home de fe que converteix les fonts en un fetitxe o fa del cientisme una teologia?

Considere que convé fer aquest matís i afegir-lo a les penetrants reflexions del professor Fontana, que ofereixen una preparació necessària per a l’ofici d’historiador, però també per a la resta, lectors i habitadors tots d’història. Preparació per a l’exercici crític que hauria d’acompanyar la consciència històrica de la vida. Perquè la crítica és la que engendra el sentit.

Un últim apunt. Fontana esmenta en un parell d’ocasions el seu col·lega Ranajit Guha, qui, per cert, ha posat de manifest com les institucions i sistemes socials dominants operen una “colonització del passat” dels pobles ocupats, fins i tot després de la seua colonització. Tot un poderós sistema d’adoctrinament. Doncs bé, cal recordar que la resposta que planteja l’historiador d’origen bengalí és l’«autodeterminació historiogràfica».

Josep Fontana. L’ofici d’historiador. Arcàdia. Barcelona, 2018.