Domènech Ponsatí: el poeta manat

14.03.2018

Fa tres anys Josep Domènech Ponsatí guanyava el Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb el recull El Càcol (2015). Ara que aquest certamen s’ha tornat a convocar em fa feliç recordar aquell poemari, que ens va sorprendre per la radicalitat de Domènech Ponsatí. El poeta de Sant Feliu de Guíxols no s’estava de gastar paraules ultralocals, encara que fessin menys transparent la seva poesia, i alhora ens donava pistes encapçalant cada poema amb versos d’algun autor de la seva devoció.

Josep Domènech Ponsatí | Foto  Bernat Puigtobella

El Càcol era el seu cinquè poemari, però el quart que publicava, perquè el primer recull, Preqüela (2017), tot just ha sortit fa pocs mesos a Edicions del llop ferotge. Un dels valors d’aquest recull és que prefigura i explicita la poètica que s’ha anat desplegant al llarg d’aquests anys fins a desembocar a El Càcol.

 Preqüela és el quadern primerenc en què Domènech Ponsatí assaja de definir una poètica. Abraçant el mestratge del Joan Ferraté de Catàleg general, el poeta es fa seva la idea del ‘ninot’, aquest superjo impostor que estrafà la veu i parla en nom del poeta persona. “La poesia és com un cap-/ i-cua entre l’autor (que sap / trobar entre un munt de forces vives, /veritats imaginatives) / i el ninot que tothom que escriu /fa servir de preservatiu, traduint-se malament (…) / a si mateix, ben carcamal”.

Al poema “Pròleg” que obre Preqüela, l’autor es confessa com un “Rondaire / dels versos que envejo”. Domènech Ponsatí sap que no pot partir de zero. Tots els versos són deutors d’altres versos, totes les apropiacions són degudes perquè són legítimes (mai indegudes), però posen el poeta constantment davant del mirall de la seva tradició. Per tradició entenem els poetes que ens han precedit (ens han pre-dit) però també la llengua mateixa, que Domènech Ponsatí escanya amb les seves impropiacions i diversions. “Aquest es l’eix / a l’entorn del qual gira / el sol / fet d’impropiar-se la llengua.” El poeta s’impropia la llengua perquè en l’acte poètic tota paraula és equívoca, com aquí passa amb la paraula ‘sol’, que es pot entendre en el doble sentit d”astre’ o ‘mer’. En la poesia de Domènech Ponsatí assistim a ressonàncies d’altres poetes (que es resisteixen a “donar-se per eludits”), però també a contorsions de frases fetes, crosses del llenguatge parlat que el poeta violenta amb la voluntat d’estupidificar-nos, és a dir d’edificar-nos amb l’estupor que ens produeixen els seus versos.

Per aquest doble motiu, perquè fa “les coses amb un deix / d’aquest i un de l’altre” per una banda i perquè es deixa portar pel geni de la llengua, que mana sobre el poeta per més contorsions que faci, Domènech Ponsatí es defineix amb exactitud quan diu: “Jo sóc un poeta manat”. Manat (adjectiu) pel gènit de la llengua i manat (substantiu) de poetes que habiten dintre seu i li serveixen l’ham dels seus versos: “el propòsit d’incórrer en l’usdefruit / de la literatura: tractarem d’arribar, tant sí com no, / amb trets camaleònics / (…) / a nosaltres mateixos per mitjà de / la veu dels altres”.

A les classes de pragmàtica, la professora Dolors Oller, que ens va ensenyar a llegir versos, sempre ens deia que no ens hem de fixar en el que diuen els poetes sinó en el que fan. Com més discurseja un poeta per fer-se entenedor, menys diu. Es pot dir també al revés: com més coses pretén dir, menys és capaç de fer. En el cas de Domènech Ponsatí, la distància entre el poeta que compon versos i el ninot que parla és mínima (no hi ha greix adipós entre el que diu i el que fa, entre la pell musculada i el tatuatge que s’hi arrapa). Vet aquí la definició d’autenticitat que ens brinda el seu exemple.