Josep Carner. L’alta permanència

4.06.2018

Imaginem el següent. A finals de segle XIX una determinada literatura feta en una determinada llengua carrega sobre les espatlles tres segles d’objectiva decadència, és a dir, de notables carències productives i qualitatives que l’allunyen dels avenços de les literatures veïnes.

Josep Carner, © NICOLAS G

Ja a principis de segle XX, un poeta es dedica conscientment, en el si del seu quefer poètic, a donar-li la maduresa general que, d’haver transcorregut amb normalitat els tres segles que dèiem, li correspondria. Tal exercici, a banda d’una intel·ligència extraordinària, li exigeix al susdit un grau de compromís igualment extraordinari. Aturem-nos aquí.

Aquesta història –en el registre que pertoca a les conferències– l’explicava Gabriel Ferrater l’any 1971 o 1972, amb l’admiració que li despertaven el talent i les virtuts d’aquell poeta que havia aconseguit encabir en el vers català el to, per exemple, d’un Victor Hugo, tot traslladant-hi una “capacitat de passió” i “de vida moral” sense precedents. Aquell poeta era Josep Carner. Avui, dia 4 de juny de 2018, commemorem el 48è aniversari de la seva mort, i és un bon pretext (tot i que no en calen) per recordar-lo breument a ell i a algunes de les moltes virtuts de la seva poesia.

Carner és un poeta excepcional. No només en l’àmbit de la literatura catalana, sinó en el de la poesia moderna. Ho constatava Ferrater al pròleg de Nabí (1941): com la dels seus contemporanis, l’obra de Carner conté un grau elevat d’autoconsciència i autorreflexivitat, però per la seva manera de replegar el poema i fer-lo tema de si mateix (“Poetry is the subject of the poem”, escrivia Wallace Stevens), aquesta introversió –obligada després de Baudelaire–, lluny de ser problemàtica, s’accepta feliçment, i no s’hi troben, perquè en aquest precís sentit no hi són, les marques de l’angoixa o l’obsessió. Hi ha, sí, un treball feliç del llenguatge, el goig d’escriure, un gaudi que traspuen els resultats de la seva imaginació i que els enriqueix.

Precisament per això, la seva maduresa tècnica no corre mai el risc de caure en la fredor o la rigidesa: la reforça una altra maduresa, tant o més aconseguida, que és l’ètica. Penso en la grandesa de versos volguts tan modestos com els de “Pietat” (“A l’arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure / i l’últim raig del dia, que ho sap, encar la daura”), que són una preciosa declaració de principis poètics, o en l’habilitat que té el poeta d’analitzar les passions humanes o les simples actituds quotidianes, ja sigui ironitzant-les, com és comú a Auques i ventalls (1914), o despullant-les sense major distanciament. Escrivia Carner, fi observador, sobre el sentiment que enterboleix l’apreciació dels obsequis del dia a dia: “Un enuig, un enuig és una cosa / que un hom no vol pensar-hi, però ho vol; / és, entre celles, una estranya nosa; / ell ens fa fer ganyotes a la rosa / i donar cop de colze a un raig de sol”. Això és civilitzadíssim, i d’una perspectiva genial; de fet representa verbalment un dels aspectes essencials que caracteritzen la imaginació del poeta. Salvador Oliva l’ha descrit magistralment a la lletra tercera d’Epístoles a Josep Carner (2017):

A la base mateixa de la vostra poesia,
en els mateixos fonaments,
el que més em fascina i em deixa embadalit
és el deseiximent de les pulsions primàries
i dels hàbits interns, els que sempre insisteixen
a acaparar el govern i onegen vagament
a les aigües de l’esma (que potser
diríeu vós) tot i que mai
no en vau ser esclau.

Aquest “deseiximent de les pulsions primàries” és a la base de la típica operació poètica de Carner. L’assoliment d’una objectivitat fonda va ser un dels més destacables propòsits que la lírica va pretendre acomplir al llarg del segle passat, i el nostre poeta resolgué aquesta inquietud d’època a través d’una tendència que s’adequa perfectament al seu tarannà, i que, sota l’aparença de la minúcia, és d’una destresa molt lloable. Com escrivia Joan Ferraté al pròleg d’Auques i ventalls, els poemes de Carner germinen d’un pretext que s’amplifica i es carrega de valor poètic, sense ser un tema, en el seu esdevenir poema, o sigui, en la seva factura formal. És, doncs, “el pas del pretext al poema (…) allò que constitueix la contextura fonamental, i regular, de l’art de Carner”.

El poema, aleshores, és el que la imaginació del poeta projecta sobre les coses del món i la important càrrega de sentit simbòlic que els hi presta. Simbòlic, perquè és de forma indirecta que procura revelar-ne “el poc o molt de vida autèntica que s’hi hagi recollit”, com deia Ferrater al cèlebre pròleg de Nabí. “I si ens permet poder explicar-nos el perquè / (sempre indirectament) de molt, / és certament perquè, l’explicació, / la dóna la imaginació”, escriu Salvador Oliva. Són aquestes modestes i brillants operacions, aquest domini del vers i el sentit, el que ens llegà Josep Carner –“senyor tan sols, / en un atzar passat de pressa, / de borrissols i plomissols / que un raig de sol travessa”.

És això el que ens en queda, i el que amb una mica de sort (i alguna cosa més) ens en quedarà per sempre. Suposo que la importància de Carner és, com quasi tot, discutible, però negar-la ha de ser veritablement difícil. Ara bé, la importància de les coses, o, més ben dit, el seu reconeixement o la seva apreciació, no depenen mai exclusivament d’aquesta importància que els és inherent. I no pretenc sonar pessimista, tenim motius per estar contents, i molt: la dedicació valuosíssima de Jaume Coll, que com és sabut fa anys que prepara l’obra crítica del poeta (de la qual es publicà a finals de 2016 el primer volum), n’és un d’altament rellevant.

Per acabar, no crec que pugui fer-se res de millor que transcriure els versos que escrigué Joan Ferraté a la mort de Josep Carner (“4 juny 1970”):

Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava
pel camp i que, en tornant de donar un volt,
deia el que havia vist, a tots portant consol.
Josep Carner és mort: tota la saba
del món ha refluït cap a l’abís,
i és ara una ganyota, la faç del paradís.