Josefa i Marilyn

16.06.2013

Avui és Bloomsday, l’últim dia per votar pel premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès. Mònica Batet, Marina Espasa i Josefa Contijoch són les tres autores finalistes d’enguany. La guanyadora es decidirà amb els vots dels socis de l’Ateneu Barcelonès i dels membres dels clubs de lectura de biblioteques d’arreu del país. Fina Llorca trenca una llança a favor de Contijoch.

 

Josefa Contijoch | © Pere Virgili

 

Com hi ha anat a parar la Marilyn Monroe, acompanyada d’altres dues dones que d’entrada no reconeixem, a la portada del darrer llibre d’una autora catalana? Quan deixem de mirar la Marilyn, que atreu de segur la nostra primera mirada, podem veure les altres dues: Una d’elles, abstreta, amb sabates grosses i pantalons amples,  és Carson Mc Cullers. L’altra, somrient, la Karen Blixen. Va vestida de manera peculiar, turbant que li embolica també el coll i mitges fines de senyora igual que la Marilyn, que duu un abric amb coll de pell, posat, malgrat que són a la sala d’una casa, al davant d’una xemeneia que deu estar apagada.  Acostumats a veure la Marylin del calendari, ajaguda sobre el drap vermell, o la Marylin que canta al president, la Marylin amb un dels seus marits… és com si descobríssim que també tenia amigues, que –ens avergonyim de descobrir una de segur obvietat!— s’hi trobava, i que sabia llegir, que potser no es va passar la vida al costat, al darrere, en funció de, … un home.

Tot això ens aboca de cop la portada i sense previ avís. I el títol: Sense alè. Obrim ara el llibre amb una forta curiositat d’entrada. Què ens el que ens hi espera? La lectura de les pàgines que segueixen no decep la promesa d’aquesta portada absolutament inesperada, que la lectura del llibre ens situarà en el lloc que li correspon. Inesperades són també les pàgines d’aquesta obra de Josefa Contijoch, que ens arriba després de moltes altres coses:  poesia i novel·la i traduccions. Aquest llibre no és ben bé ni una cosa ni l’altra ni l’altra encara, ni, diria, autobiografia en el sentit que li donem habitualment, encara que l’autobiografia n’admeti molts i diversos, de sentits. És, això sí,  literatura en el sentit més lúcid del terme, i miraré d’explicar-me.

Escriure, no una, sinó dotze vegades la mateixa història deu ser voler esgotar els camins de la literatura, la capacitat de la literatura per explorar, reconstruir la vida. Narrar el que no saps com va passar i en aquest sentit és, t’és,  impossible de narrar, el que no es pot narrar, i narrar-ho de dotze maneres diferents (registre, actants, mòbils i desenvolupament de la intriga diferents, mentre es manté idèntic el final: la mort de l’amiga i del seu company), no deu fer entendre (millor) els fets, ni descobrir-los, ni fer entenedor l’horror, ni fer-s’hi.  Per què doncs escriure’l i reescriure’l? Per no defugir l’imperatiu interior d’arriscar-s’hi, a narrar. Repetir-ho obsessivament potser perquè deixi de tornar i tornar, fer-lo tornar a ser una vegada i una altra, com un ritual d’exorcisme … convertir en literatura, al capdavall, els límits  de la literatura.

 

Josefa Contijoch | © Pere Virgili

 

Confessaré que, en una primera lectura, lectora feliç i indisciplinada que sóc, m’ha arribat a fer nosa aquesta narració que he anomenat obsessiva que torna i torna i torna quan no la desitjaries, quan no voldries perdre el fil de la resta de coses que es descabdellen al llibre, la vida. Però és que no és una altra, la narradora del que sí va viure en primera persona: la pròpia joventut, i els diversos aprenentatges: l’escriptura, i les lectures, el cinema, el paisatge dels afectes i els amors,  la pèrdua de la primera mort i de les morts…! Ja entens que és justament aquesta narració del que no saps què va ser, l’eix vertebral d’una vida / d’un llibre, que tot –vida i literatura– s’articula a l’entorn d’aquest fet fundacional. En una segona lectura, et dónes a l’evidència,  li reconeixes el sentit de ser-hi i de tornar i tornar i interrompre lectures, pel·lícules i altres coses d’una dotzena de maneres diferents i te’n llepes els bigotis.

Desemmascarar la literatura però també acceptar d’alguna manera alguna derrota? No haver sabut trobar la manera de narrar aquest fet, la veritat,  la vida. De quina manera es pot fer (auto)biografia –si és que la literatura pot ser alguna vegada una altra cosa?

Un escriptor, una escriptora, escriu l’obra que pot, però em sembla molt més important l’òbvia altra cara de la moneda: alhora ningú més que ella hauria pogut escriure allò que ha escrit quan ho ha escrit. Josefa Contijoch, no ho oblidem, va traduir, junt amb la malaguanyada Yael Langella, la Sara Kofman de Carrer Ordener, carrer Labat que, per més d’un motiu, ens podria remetre a l’Agota Kristof de la Trilogia de Claus i Lucas, la que fa pensar a un dels protagonistes de la novel·la, de nen:

Les paraules que defineixen els sentiments són molt vagues; és millor evitar de fer-les servir i atenir-se a la descripció dels objectes, dels éssers humans i de si mateixos, és a dir, a la descripció dels fets.

Aquestes paraules les pensa, les diu o les escriu,  el nen-narrador que no sap encara –o som nosaltres lectors que encara no sabem?—el que sabrà i sabrem en llegir la reescriptura del germà bessò a qui ens creiem inclòs en la vida i en el jo del narrador. Atenint-se al fets la narració de la segona part del llibre no té res a veure amb la primera narració, que també s’ateny als fets. Llegint Contijoch sabem que sap que sabem que inventa els fets una vegada i una altra i una altra encara i… en tots els tons i estils i maneres per apropar-se o per allunyar-se paradoxalment cada cop més dels fets i alhora com a única manera d’acostar-s’hi: Creiem en la literatura!

Estic certa que Contijoch hi ha reflexionat i ens n’escriu la seva. Així em miro la seva obra,  en aquest context d’estrelles literàries i no literàries on ella gosa situar-se. I situant-s’hi, hi col·loca també la nostra literatura.