Jordi Mas, poeta de l’excursió

Per fi algú ha revisat una forma, tan digna com oblidada en les lletres catalanes, com són les descripcions d’itineraris d’excursions.

Després de llegir La destral del vespre, l’aixada de l’alba de Jordi Mas (Edicions del Buc, 2018) no podia estar més alegre. Per fi algú havia revisat una forma, tan digna com oblidada en les lletres catalanes com són les descripcions d’itineraris d’excursions, l’havia fet poètica i l’havia actualitzada.

De seguida em vaig preguntar per què, com era això. No recordo haver llegit mai – tampoc en tinc notícia, tot i poder existir i confesso que no he investigat- una cosa semblant, una poesia que de seguida em va recordar Lo Lluçanès de Pelegrí Casades i Gramatxes, llibre exquisit que a 1897 va inaugurar la col·lecció que editava el Centre Excursionista de Catalunya. Vegeu la gràcia de Casades en un fragment qualsevol de dita obra: “Vorejant desde bastanta alçada’l marge del riu, en qual encrespat rocam s’obra pas un estret corriol, seguírem el camí que suaument devalla fins a un petit molí, molt típich, única habitació humana que trobàrem després de dues hores y mitja que caminavem. En va cridàrem, en la casa, que se’ns servís una refrigerant beguda ab que refrescar nostres assecades goles: ningú respongué, sinó l’escarnidor tornaveu desde l’altre marge del riu. Seguírem avant, y al tombar un revolt de montanya ens sorprengué un antich pont gòtich, de cinch arcades, a doble vessant, essent la del mig formada per altíssima ojiva”, on a més s’hi combinen en diverses ocasions versos d’en Verdaguer.

Tornant a La destral, que descriu emocionalment els recorreguts, indrets i visitables de Les Piles de Gaià, a la Conca de Barberà, em vaig preocupar de cercar una font que m’expliqués el motiu de l’obra. I sí, la vaig trobar. Amb autoria d’Antoni Palau i Dulcet l’any 1932 es va publicar la Guia de la Conca i vet-ho aquí que no hi apareix el poble de Les Piles. És això, és clar! Jordi Mas ha acabat la guia i n’ha fet poesia, pensava, de les passejades per casa seva se n’ha fet també casa. Quina meravella! I comparant, i sí. Comença la Guia així: “Cal sortir pel Portalet de la Serra i tombar a l’esquerra. Ben tost el camí es divideix en dos, el de l’esquerra, passant pel Mas de l’Organista i el torrent de Gorriner, aviat s’enfila fins les envistes de l’ermita de Sant Joan. Cal prendre el de la dreta, menys pesat.” I comença La destral així: “Una mica més endavant, el camí baixa i es desvia lleugerament a l’esquerra, cap al riu, el terreny s’enclota al peu del marge de l’extrem sud del tros i dos grans alts de pedra ben tallada, amb una bancada de llosa a cada banda, delimiten un petit replà on dues o tres persones, assegudes o dempeus, podrien fer petar la xerrada o travessar el llindar i endinsar-se sota l’arc apuntat – compte amb el cap: el mur és més gruixut que no hauries dit des de fora.”. Quina meravella! I la gràcia de Jordi Mas és que entre recorregut i recorregut descrit, constel·lacions de poemes, amb tipografia a diferent cos i intensitat en fons negre, es presenten com estrelles en la nit a diferents distàncies, per tirar endins d’aquests paratges, per tirar endins en la lectura, en l’emoció, en el jo líric compartit. Un plaer, una meravella! Jordi Mas retorna a la primera poesia d’excursió de Casades, se la fa seva i ens la fa nostra.

Doncs no és això o això no és així. Li vaig portar a Mas la Guia de la Conca i li vaig dir ben cofoia: “ho he trobat”! I ell no sabia què era i divertit, ho va considerar un plagi de la seva obra.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació