La vetlla de Jordi Llavina

Vetlla de Jordi Llavina és un volum deliciós: pesa 125 grams, fa 1.302 versos i és el número 150 de la col·lecció de poesia de l’Editorial 3 i 4. Aquestes són les magnituds d’una obra amb què Jordi Llavina ha capturat une tranche de vie, com diuen els francesos. Vetlla està dividit en tres parts, cadascuna amb un tractament mètric diferenciat: octosíl·labs, alexandrins i decasíl·labs. Un narrador hi discorre de vers en vers sobre una experiència traumàtica de joventut, la pèrdua d’una amiga (de la qual no sabem si va morir o simplement desaparèixer) que li va deixar un llibre amb una dedicatòria torbadora: “Jo no hi seré, i tu em vetllaràs”. Aquesta és l’anècdota nuclear que Llavina va pelant, per capes, per anar-nos revelant el gruix de tota una vida. El narrador fa esment d’un verb que va espigolar d’una traducció del rus: el verb butxaquejar. “Un verb que a mi em sembla que glossa /el que estic fent amb els meus versos”. El poema de Llavina, digressiu, fa replecs i butxaques, on s’acumulen en cascada troballes, visions, reflexions morals. Les butxaques d’uns texans seran també el motiu de discòrdia més important entre els dos personatges principals d’aquesta novel.la en vers, i dic novel·la, perquè aquí el poeta s’embruta les mans amb el fang de la vida. La discursivitat d’aquest butxaquejar, el ritme de l’octosíl·lab, ens evoquen aquella veu digressiva del ‘Poema Inacabat’ de Gabriel Ferrater (1.334 versos), que també advertia que seria “digressiu i cursiu,/ anacolútic i al·lusiu”. Aquí l’ombra de Ferrater no pesa, Llavina ja ha metabolitzat les lectures i omple el seu poema “de gent i de coses/ i d’afectes” amb les seves pròpies vivències. És més, l’octosíl·lab l’ajuda a cenyir el discurs, a evitar les crosses retòriques, a no caure en la temptació de la frase excelsa o de la metàfora: “Mira de no abusar de l’ala metafòrica / -m’aconsellava un mestre-; prevén-te dels versets/ d’estricte viatjant de la casa Majòrica:/ perles de fantasia i falsos collarets”. La constricció d’explicar una història cenyint-se a la mètrica ha estat higiènica. La sintaxi al servei de la musicalitat, tot i que Llavina també és plenament conscient dels perills del ritme: “La mà va ràpida i jo corro /el risc de fer literatura”.
Vetlla és aquí un terme polisèmic que pot incloure molts sentits. El narrador està condemnat a vetllar, intranquil, una amiga morta/desapareguda. Té també el sentit de vigília, del dia anterior a l’entrada al món lúcid dels adults. I ens remet també a l’estat de ser conscient i no dormir, l’insomni que sovint ens dóna una terrible clarividència. D’aquesta llarga vetlla d’anys en queda, al capdavall, la perspectiva de l’adult capaç de sentir encara en l’estrebada del record la passió viscuda entre dos joves adolescents i de lamentar “l’estèril excés de transcendència/ (que) solem posar en les coses quan som joves”. Sobre aquesta llarga vetlla hi plana també l’ombra del fracàs, personal i col·lectiu. La renúncia a salvar el país. L’agonia col·lectiva és comparada a un naufragi en què ens ofeguem per moments: “Escric/ ¿per salvar què? No pas els mots,/ per descomptat (també la llengua/ glopeja aigua salada i cada / vegada n’escup menys.”
Jordi Llavina ha obtingut amb Vetlla el premi Octubre de poesia, i l’editorial 3 i 4 també ha guanyat un premi publicant aquest poema. Som a la vigília de Sant Jordi, les novetats més cridaneres de la diada passaran com una aplanadora sobre aquest llibre. Però la proesa de Llavina, 1.302 versos en 125 grams, és avui difícil d’igualar.