Jordi Llavina. Matí de la mort

6.12.2015

Amb Matí de la mort (Tres i Quatre), Jordi Llavina tanca la trilogia iniciada amb Vetlla, un llarg poema narratiu, i Contrada, on el poeta experimentava en el marc clàssic del sonet.

Jordi Llavina a la llibreria NoLlegiu | Imma Gómez Pallarès

Jordi Llavina a la llibreria NoLlegiu | Foto Imma Gómez Pallarès

Matí de la mort es dibuixa en un mosaic que inclou el poema narratiu, el sonet, la prosa poètica, el vers lliure. El conjunt, harmoniós, troba escalf i inspiració en el tema central de la mort, que és també el de la vida. I és que pels viaranys de la vida ens anem fent conscients no només de les morts reals dels cossos sinó també de tot el que és moridor. Fins i tot la memòria (de nosaltres, dels altres), santificada pel nostre jo del qual dóna fe, és moridora des del moment en què mor també el nostre cos.

Vet aquí no només la funció de l’art, sinó també la seva necessitat i sentit: preservar en el món físic el que no és moridor. Alquímia pura, si anem a mirar, transformació de l’experiència, gojosa, cruenta o trasbalsada, en una forma artística, en aquest cas, literària.

Ens informa Jordi Llavina en els mots d’explicació d’aquest llibre de poemes que potser l’hauria escrit d’una altra manera sense l’experiència directa de la mort d’un amic. Cert. Mai més no som els mateixos després d’una mort propera. Sigui com sigui, aquest part, aquest infantament a l’altra banda de l’existència (això em sembla la mort), ens dóna una mesura de l’existència, tant si ja n’érem una mica conscients com si en aquest moment n’esdevenim de cop sobte. Diu Llavina que hauria preferit no veure el cos mort de l’amic. I és que –ho sé, ho sé, amic Llavina- aquesta imatge a vegades s’imposa per damunt de la persona quan era ella. Cal, doncs, per imperatiu de l’amor, substituir aquesta imatge de la mort per una imatge de la vida. La poètica és un camí dels molts possibles.

Però hi ha altres morts o pèrdues, en aquest llibre de poemes. Amors, relacions humanes i circumstàncies vitals que van quedant pel camí, esclafades per la rutina o la ràbia, o estimbades dramàticament com aquell accident de cotxe a la carretera, com explica Llavina en un poema. Cal dir, i el mateix Llavina ho recalca, que aquests poemes no són experiències literals, tot i que no hi ha poema que no sigui en ell mateix una experiència, corro a dir de seguida. En aquest conjunt de poemes –un relat d’instants de vida multiplicada per la sensibilitat del seu autor- que és Matí de la mort, hi ha la destil.lació d’experiències que provoquen grans commocions hàbilment passades per l’atanor de la paraula transformadora. Llegint Matí de la mort trobem el nostre poeta de sempre, la seva personalitat, la seva veu. Però Jordi Llavina fa un pas més enllà i se sitúa en un pla metafísic. Hi ha una mística, fins i tot, d’aquest desencarnar-se no del que sobra i fa nosa sinó d’allò que volíem, que estimàvem amb totes les nostres forces. I així anem quedant-nos amb el xassís, a la pura intempèrie, a cada pèrdua.

Potser aquest és un dels ensenyaments de la vida: en la primera meitat ens posem un vestit fantàstic per a cada ocasió. En la segona meitat ens toca fer el dol per la pèrdua de cada vestit, una manera d’anar amorosint, però, un cos que va quedant al nu, i una ànima cada dia més pobra, o més rica, si ho mirem amb ulls franciscans. Els poemes de Matí de la mort fan recompte de guanys, però també de pèrdues. Segons com es mirin, aquestes pèrdues són el guany, ja que en totes hi ha una part de nosaltres que augmenta un cabal invisible, el cabal de ser, i això només pot ser saviesa.

Cal parlar de Matí de la mort com d’un llibre de plena maduresa del seu autor. La mort no pot escriure, diu Jordi Llavina. Certament només escriu la vida. Vida que ens amara i travessa de cap a cap amb la seva pujança, però només ens transforma (això és l’evolució) si ens en fem conscients. Vida i mort estan en la mateixa coordenada. Superar la mort, doncs, vindria a ser transformar-la en un matí no literal sinó experiencial. No per contradir la mort sinó precisament per dir-la, però amb una altra llum. Aquest és nus, el fil d’or, la clarícia que travessa Matí de la mort.