Jordi Coca llegeix Josep Palau i Fabre

22.09.2013

Jordi Coca s’ha interessat per Josep Palau i Fabre, un escriptor controvertit, que ha tingut una recepció molt desigual malgrat la diversitat i riquesa de la seva producció, que abraça la poesia, la narrativa, el teatre i l’assaig, sense oblidar les traduccions i els estudis sobre Picasso —aquests sí reconeguts. Galaxia Gutenberg li publica El teatre de Josep Palau i Fabre.

 

Josep Palau i Fabre, 1962 | Foto A. Altés

 

És ben singular, la trajectòria de Jordi Coca. Ho és en el seu vessant com a novel·lista, havent-se creat una veu pròpia de gran riquesa i versatilitat, capaç de situar-se tant a la Xina del segle XVII (L’Emperador) com a la Barcelona de postguerra (Sota la pols), o de parlar tant des de la perspectiva d’una professora especialista en Maeterlinck (Louise. Un conte sobre la felicitat) com des de la d’un nen amb un cert retard mental (La japonesa). Però no és menys singular la seva faceta d’assagista i divulgador cultural. Al marge del seus llibres de tema teatral (com ara L’Agrupació Dramàtica de Barcelona i Qüestions de teatre), destaca la seva vinculació amb tres escriptors: Joan Brossa, Manuel de Pedrolo i Josep Palau i Fabre. La tria no és casual. Tots tres són noms fonamentals en la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. I tots tres, per raons diverses —i no sempre estrictament literàries—, no han gaudit de la recepció i la difusió que tindrien en qualsevol país que sabés i volgués apreciar els seus autors de vàlua. Brossa, certament, avui dia està força reconegut. Però no ho estava pas a finals dels seixanta i principis del setanta, que és quan Coca s’hi va interessar, el va llegir i en va difondre l’obra i el pensament a través de converses (Joan Brossa. Oblidar i caminar, un llibre que continua essent la millor introducció a l’univers brossià). També va ser amb converses que va donar a conèixer als anys setanta el conjunt de la ingent obra de Manuel de Pedrolo (Pedrolo, perillós?), obra avui injustament oblidada i a la qual manca reconèixer moltes de les seves qualitats—de diversos ordres, però sobretot literàries.

Finalment, Coca s’ha interessat per Josep Palau i Fabre, un escriptor controvertit ja des dels seus inicis, que ha tingut també una recepció molt desigual malgrat la diversitat i riquesa de la seva producció, que abraça la poesia, la narrativa, el teatre i l’assaig, sense oblidar les seves traduccions i els seus cabdals estudis sobre Picasso —aquests sí reconeguts. Si algun aspecte enllaça Brossa, Pedrolo i Palau, i hi podríem afegir el mateix Coca, és el grau de consciència i de responsabilitat amb què van dur a terme la seva obra.

Atesa la vinculació de Coca al medi teatral, són les peces dramàtiques de Palau el que ha centrat la seva atenció —unes peces que, com les de Brossa i Pedrolo, rarament són dutes a escena. L’any 2003 ja va tenir cura de reeditar el volum de Palau Teatre de Don Joan, amb un pròleg que contenia un embrió del que havia de ser la seva tesi doctoral. I aquesta tesi, arranjada, ara s’ha publicat amb el títol El teatre de Josep Palau i Fabre. Alquímia i revolta (1935-1958).

La monografia està dividida en quatre parts, que li donen cohesió i coherència: en la primera, Coca ressegueix la trajectòria vital i literària de Palau dins el període estudiat; en la segona, es deté en algunes idees i alguns conceptes del pensament literari i estètic de l’escriptor (principalment, el del trasbals de la bellesa), necessaris per poder comprendre el seu univers dramàtic; en la tercera, ressegueix les teoritzacions de Palau sobre el teatre i la tragèdia; i en la darrera, s’enfronta a la seva producció dramàtica a través dels personatges i dels mites que la configuren.

Generalment, estudis d’aquesta mena sobre l’obra i el pensament literaris d’un autor acostumen a ser densos —comprensiblement, atesa la complexitat de la matèria— i feixucs —ja menys justificadament. Coca salva aquest darrer escull amb un estil clar i directe, que evita una excessiva conceptualització teòrica. Potser menys en la segona part, en haver de tractar conceptes estètics i filosòfics que fan de mal definir i concretar —i també perquè Palau mateix no va arribar a clarificar del tot les seves idees al respecte. En el fet que, en general, l’exposició de Coca llisqui fluidament hi té molt a veure, com no podia ser altrament, el seu bagatge com a novel·lista. De fet, fins i tot en alguns moments el discurs se li narrativitza, com quan relata la coneixença de Palau amb Antonin Artaud i l’enfrontament amb Paule Thévenin (la dona que el tenia confinat a l’hospital psiquiàtric d’Ivry), o les sensacions i els pensaments que suscita a Palau la visió d’Artaud.

 

Josep Palau i Fabre, l'any 1970

 

Des de la perspectiva del que és una recerca de tema literari, moltes són les qualitats d’aquesta monografia. D’entrada, la gran quantitat de textos inèdits de Palau que dóna a conèixer, que ens ofereixen una més àmplia i completa visió de l’escriptor. També la contextualització de la producció dramàtica de Palau en relació al teatre francès de l’època amb el qual podia estar en contacte, aspecte imprescindible per entendre la seva pròpia evolució. I igualment, malgrat centrar-se en el dramaturg, el fet de no perdre de vista el conjunt de l’obra i la personalitat literàries de l’autor dels Poemes de l’Alquimista i de les Vides de Picasso. Coca aconsegueix, així, de mostrar —i aquesta és la seva tesi— que la creació dramàtica de Palau segueix un procés, i que aquest procés és paral·lel a l’evolució de la seva teorització sobre el fet teatral i també al decurs de la seva pròpia peripècia vital.

Un estudi, en definitiva, que ens ofereix una ocasió per revisitar i aprofundir en el teatre i la figura de Josep Palau i Fabre.

Jordi Coca, El teatre de Josep Palau i Fabre. Barcelona: Galàxia Gutemberg, 2013.