Jordi Batiste. La lluna en el fang

Dijous 4 d’abril, al CAT, dins el festival Barnasants, Jordi Batiste presentava el seu darrer treball: La lluna en el fang (Picap, 2019).

D’entrada saber de la notícia de la publicació i presentació d’un nou disc de Jordi Batiste sempre és motiu de celebració. Estem parlant d’un dels artistes més trascendentals i influents de la cançó catalana de tots els temps. Mentre sorgia la Nova Cançó, a la dècada dels seixanta del segle passat, ell anava un pas més endavant i apostava pels nous aires marcats pel rock i el folk fundant amb el seu germà el grup Els Tres Tambors, artífex de temes referencials per les futures generacions com «El noi dels cabells llargs». D’aquí passaria al Grup de Folk. Amb els nous aires crearia amb Enric Herrera el grup de rock progressiu Màquina! per després reinventar-se amb Ia & Batiste i així anar caminant. Poca broma davant d’aquest mite de la nostra música.  

Pel que fa a La lluna en el fang i la seva presentació al Barnasants, hi vaig anar verge, sense encara haver escoltat el disc. La única referència que en tenia era la petita nota que havia escrit el mateix autor a les xarxes socials en què explicava que era un disc molt personal i que li havia costat molt de fer. A partir d’aquí jo pensava que em trobaria amb les cançons més destacades i esperava que ens obsequiés amb algun dels seus èxits més especials que resseguissin el més destacat de la seva carrera. Doncs bé, no va passar res d’això i la sorpresa va ser veure’m submergit en un espectacle que a partir de la música abraçava la literatura però també les arts visuals, la història, la poesia, el surrealisme habitual de Batiste i alguna expressió més que ara se m’escapa. I és que La lluna en el fang no és un disc convencional sinó que va més enllà d’això. Podria emmarcar-se com a disc conceptual ja que desenvolupa una història on totes les cançons tenen un lligam: des de la que obre el disc fins la darrera —concretament la 15. 

La lluna en el fang neix arran de la mort del pare de Jordi Batiste. A través de l’herència de tots els seus escrits des de l’any 1937, la novel·la inèdita Novembre, Jordi Batiste descobria una història que el va portar a escriure cançons d’una manera gairebé obsessiva. Però entre tots aquests papers Batiste també va descobrir escrits de la seva mare on, com vam poder veure a l’espectacle quan n’anava recitant alguns, hi descobríem una poetessa i escriptora molt remarcable i que d’alguna manera ens retratava de manera magistral aquella part de la Catalunya republicana, innovadora, feminista i progressista. Fent un punt i a part i desviant-me del meu relat, aprofito per animar a algun editor de casa nostra que visiti tots aquest escrits perquè caldria que estiguessin a l’abast de tothom.

Al CAT, Batiste es presentava acompanyat d’un grup format per Amadeu Casas (guitarra i veus), Matías Mínguez (baix elèctric), Gabriel Mastronardi (teclats) i Salvador Toscano (bateria i percussions). A més, el van acompanyar artistes convidats que han col·laborat en el disc: Quimi Portet, Carles Belda, Manel Joseph, Laia Rius i la Coral Espígol que en “I vencerem” van emergir d’entre el públic. 

Com comentava més amunt va ser un recital molt diferent a l’imaginat, en el que Batiste intercalava els textos dels seus pares amb l’explicació de com havia arribat a ells per introduir cada cançó. A través de La lluna en el fang descobrim un Jordi Batiste més reivindicatiu i compromès que no abandona el surrealisme però que marca una gran diferència amb treballs anteriors i que connecta més amb el Batiste iniciàtic, el d’Els Tres Tambors. A banda de la gran posada en escena i el treball de rapsoda, Batiste va demostrar una enorme forma vocal a l’hora d’interpretar les cançons, algunes d’elles amb registres força complicats en els aguts i melodies sinuoses que lluitaven per encabir el text. Pel que fa a les cançons relacionades amb la història destaquen “Joan Fàbregas”, a ritme de country-rock on descobrim la biografia d’un dels militants més destacats d’Estat Català que morí al front i que Jordi Batiste explicava que havia conegut a través d’una carta que aquest havia enviat a la seva mare. En una de les cartes que Batiste conservava a l’arxiu hi descobria una flor seca i una bala: aquest fet l’havia portat a escriure la cançó. Però on les cançons prenien una dimensió més gran era en els temes més pausats, molt més melòdics, com el que dona títol al disc; o, per damunt de les altres, «Bons amics», on d’alguna manera connectava amb les balades mítiques com el “sifon”, de Ia & Batiste. 

Resumint. La lluna en el fang és un espectacle que cal veure i sentir i que espero que tingui un llarg recorregut pels teatres i auditoris del país.