John Verdon: “M’interessa la violència que es desprèn de l’egoisme”

18.11.2015

L’aterratge de John Verdon (Nova York, 1942) a la novel·la negra va ser tardà. Abans de dedicar-se a l’escriptura, va treballar trenta-cinc anys en el món de la publicitat i va continuar –amb un futur prometedor– pels camins del bricolatge. Els resultats professionals es resumien amb anuncis i mobles d’alta qualitat. Quan va arribar la jubilació va adonar-se que necessitava un nou camp on demostrar la seva vàlua. Una mica sense saber-ho, allò que l’entretenia seria, precisament, el què li donaria una renovadora experiència quan ja s’acostava a la setantena. Després d’uns intensos anys consagrat a la lectura de novel·la criminal, el 2010 va publicar el primer volum de la saga David Gurney Sé el que estàs pensant. El detectiu Gurney l’ha forçat a escriure fins a quatre novel·les més. Aquest novembre ha arribat el cinquè lliurament. John Verdon ens explica els detalls que l’han dut a publicar Controlaré els teus somnis (Roca Editorial), com treballa l’escriptura i a quin tipus de gènere negre vol contribuir.

John Verdon a Barcelona | Foto Gerard E. Mur

John Verdon a Barcelona | Foto Gerard E. Mur

Gerrard E. Mur: En una recent xerrada amb els lectors a Bilbao va admetre que la novel·la negra era l’únic tipus de gènere que podia escriure. Per què?

John Verdon: Realment els temes que més m’interessen i dels quals vull escriure són les mentides de la societat. Per què mentim, quines són les conseqüències de les nostres mentides, per què ens creiem les mentides, quins són els resultats d’un comportament egoista d’un personatge? L’únic gènere en què em sento còmode i que em permet escriure sobre aquests temes és la novel·la criminal. Totes aquestes dissertacions no trobo que les pugui encaixar en cap altre tipus de gènere literari que no sigui la novel·la negra.

G.M: Deia durant la presentació a Barcelona que, un cop jubilat, va lliurar-se completament a la novel·la negra. A quins autors va llegir i quins han estat els seus referents?

J.V: Si m’hagués de posicionar sobre una novel·la específica que m’hagi inspirat i hagi estat un model per a mi, sens dubte, he de parlar d’en Conan Doyle i El gos dels Baskerville. Doyle és el meu autor preferit de tots els temps. Ja si ens centrem en el segle XX, m’agraden molt els escriptors californians com en Raymond Chandler i en Ross Macdonald. També hi ha un parell d’autors britànics que m’entusiasmen, en Peter Robinson i en Reginald Hill. Hill va escriure vint-i-una novel·les del mateix detectiu d’una manera molt elegant, àgil i astuta. És una literatura que m’agrada moltíssim.

G.M: També va confessar que comparteix certs aspectes del caràcter amb el seu detectiu, en David Gurney. A més, tant vostè com el seu personatge han començat una nova etapa professional després d’haver-se jubilat. Podem entendre, doncs, que Gurney és un alter ego de John Verdon?

J.V: És veritat que tant en David Gurney com jo compartim moltes similituds, tenim moltes coses en comú. Sobretot si ens fixem en la manera com les nostres ments funcionen. Tots dos som persones amb un procediment molt lògic i analític. Però hi ha una diferència molt òbvia que ens allunya: ell és un detectiu i, en canvi, jo no.

Les seves novel·les –especialment aquesta última– no són un cúmul d’escenes cruentes i sagnants. És partidari d’utilitzar un terror més psicològic i intel·lectual. On la mentalitat hi juga un paper important. Això és perquè no creu en l’impacte de la sang i la violència?

No m’agrada gens llegir, consumir o veure violència explícita. Em produeix angoixa i fàstic. No la faig servir perquè no vull que els lectors tinguin presents escenes tan violentes i brutals. El que m’interessa realment és un altre tipus de violència. Prefereixo aquella que es desprèn de l’egoisme, de les relacions i els comportaments egoistes, i que té a veure amb el preu de la mentida. Aquella que està vinculada amb la manera com ens enganyem a nosaltres mateixos quan ens creiem les coses que volem creure, la manera com ens tornem tan controlables amb les coses que acceptem sense qüestionar-les. La veritat és que no m’agrada haver de descriure com una persona li talla el cap a una altra.

Un dels elements més inquietants de la novel·la és el plantejament que es fa de fins a quin punt ens pot manipular o no un hipnoterapeuta. Tenia un interès previ en la hipnoteràpia abans d’introduir-la en la novel·la? N’havia estat pacient?

No, no. Mai m’he deixat hipnotitzar ni he participat en cap teràpia d’hipnosi. El que sí que vaig fer va ser documentar-me moltíssim sobre aquest camp. L’interès que tinc en aquesta àrea és sobretot el relacionat amb el control que s’estableix sobre l’altra persona. A la novel·la ho faig servir com un element de por. Per provocar la por, més aviat.

A la novel·la introdueix temes controvertits que sempre sorgeixen en una segona capa. Són temes que sovint apareixen als debats públics. Un d’ells, molt present en la primera part de la novel·la, és el tractament dels mitjans de comunicació dels casos policials. És molt crític amb el paper dels mitjans i la relació que estableixen amb la policia. Creu que és realment perillós aquest intercanvi d’informació? Com ho viu des de la seva condició de ciutadà nord-americà?

El paper dels mitjans de comunicació va molt lligat a l’essència del gènere humà. A la gent li agrada veure drama, veure conflicte. Els mitjans emfatitzen el conflicte i fan que el drama sigui més gran. Per una qüestió de supervivència en termes d’audiència. Abans els mitjans de comunicació anaven més en detriment dels sospitosos més que de la policia. Ara la cosa ha canviat. Els mitjans estan cobrint la violència policial. Per exemple, actualment l’agressivitat de la policia és un dels temes més controvertits i comentats a la televisió nord-americana. A la gent li agrada veure baralles i als mitjans dramatitzar els diferents punts de vista.

John Verdon

John Verdon

Un altre tema que també surt en diverses ocasions és l’homofòbia i la criminalitat que pateixen els homosexuals. Aquest i el tema de la pregunta anterior són assumptes que l’interessen prèviament a l’escriptura?

Són aspectes molt lligats a la qüestió narrativa. Temes com el sensacionalisme dels mitjans de comunicació, l’homofòbia o inclús el paper que juguen les agències de seguretat dels Estats Units són elements que m’ajuden a crear por, ràbia, tensió. M’ajuden a construir una atmosfera on és essencial que hi campi el pànic i l’horror.

La novel·la manté un joc de capes narratives que van descobrint-se amb subtilitat. Una estructura que connecta històries entre el present, del present amb el passat o també amb successos falsos. Com s’organitza per escriure? Quan es posa a treballar ho té tot prèviament pensat?

Realment no en sóc conscient de les capes. No les tinc presents a l’hora de construir l’estructura. Sempre explico que és com tocar o escriure música. Com que sona bé ho escrius d’aquesta manera. T’agrada escoltar-ho d’una manera determinada. No t’atures a pensar en els aspectes tècnics sinó que més aviat et deixes portar per la sonoritat. A la novel·la hi apareixen converses incòmodes entre en David i la seva dona i una sensació angoixant provocada pel paisatge. Totes les preguntes que queden sense resposta són com una harmonia. Em deixo portar per una partitura.

Ha aprofitat la seva experiència com a publicista durant 35 anys per escriure les novel·les? El coneixement que té de la ment humana i com aquesta es deixa dominar sense que les persones en siguin conscients.

De cap manera. La publicitat no m’ha influït especialment. D’aquest període no en trec el comportament i la psicologia dels personatges. El cas és que sempre m’han interessat aquests temes: com funciona la ment de les persones, perquè creiem en el que creiem, que ens impulsa a creure-hi. Crec que nosaltres ja tenim unes creences, unes preferències, i ens emmirallem amb els fets aliens per confirmar les nostres creences i no pas a l’inrevés, quan necessitem els fets que passen al nostre entorn per construir-les. Ja tenim uns principis i normalment són els fets externs els que ens corroboren o desmenteixen aquests principis.

I després de 35 anys treballant com a publicista perquè va decidir que es retiraria escrivint?

Per dos motius claus. Sempre m’ha agradat molt llegir novel·la negra. De fet, llegint aquest tipus de novel·les em vaig adonar que entenia la seva estructura. Com funcionava el llibre i com estava construït. Però el detonant definitiu va ser que la meva dona em va encoratjar a escriure i així va ser com vaig començar el primer volum.

Fa pocs mesos va publicar-se el quart volum de la saga Millenium. Per aquest últim volum, l’editorial ha comptat amb un autor nou que continua la saga iniciada per Stieg Larsson. Creu que la novel·la negra és un gènere franquiciable? Ho permetria amb David Gurney?

Malgrat que això ja s’ha fet amb altres autors mai no he llegit cap saga en què algun escriptor hagi fet aquesta transició. Tampoc acceptaria mai escriure o continuar la novel·la d’algú que n’hagi escrit els volums previs.

Tal com va dir la seva editora –Blanca Rosa Roca, des de la seva primera novel·la vostè és un escriptor molt venut a Espanya. L’èxit va arribar-li abans a l’estranger que a casa seva. Té alguna explicació per aquesta conjuntura?

M’imagino que la raó principal és la mateixa per la qual els llibres tenen més acollida a Espanya i no tanta als Estats Units. Segurament es deu al meu estil d’escriure, a diferència, del que els passa a Michael Connelly, John Grisham i altres autors. Per exemple, James Patterson, que cobreix molts gèneres literaris, als Estats Units és un escriptor molt venut però a Europa, en canvi, no el compra ningú. Mai se sap.

Ha arribat a confessar que en un futur no gaire llunyà no descarta situar una de les aventures de David Gurney a Barcelona. Seria una gran decepció per al seu detectiu.

En David Gurney està molt arrelat a un paisatge. Manté una relació amb la natura semblant a la que tinc jo. I, de fet, la zona on viu en Gurney és exactament on visc jo –a les muntanyes de Catskill–. Quan em van preguntar si l’acció es podria desenvolupar en un indret més càlid, vaig respondre que no m’importaria passar els hiverns en una ciutat més calorosa com, per exemple, Barcelona. No descarto que potser si vingués a passar una temporada aquí m’emportés a en David i el fes campar per la ciutat de Barcelona.