John Travolta for President!

Pere Faura no balla sol. El polièdric ballarí ha estrenat al Temporada Alta el seu últim espectacle, Sweet fever, un particular homenatge a la música disco dels 80 i a la cèlebre pel·lícula Saturday Night Fever, de la qual n’agafa el número principal. Música, llums, vídeos i dansa converteixen l’església de La Mercè de Girona en un temple en moviment.

Girona. Onze de la nit. 14ºC a l’exterior. No gela però tampoc fa calor, de manera que qui més qui menys porta abric i bufanda. Després de pujar a gambades les escales que porten a l’Auditori de La Mercè, perquè arribo just, recullo l’entrada i pregunto, ingenu, en observar-la: “No estan numerades?”. “Això és una disco!”, em contesten, contundents. Endavant, doncs!

No és dissabte a la nit, sinó divendres, però això no importa, i en aquesta antiga església avui no s’hi farà litúrgia. O si de cas, se’n farà d’un altre tipus. “Pots deixar la roba al fons a la dreta”, m’aborda una noia assenyalant-me unes burres, “i a l’esquerra, si vols, pots agafar una cerveseta, gratis”. Disco generosa, sense dubte. Heretgia i apostasia a la Casa del Senyor! De moment, només sona el rumor de les desenes de persones que xerren i se saluden aglomerades al mig del temple, i les llums, les convencionals. Però l’efecte dura poc. Es va fent fosc, la massa emmudeix, i se sent com algú pica de mans. Un cop sec. De sobte, s’hi afegeix algú altre. I un tercer, i un quart, i així fins a 36 mans piquen al mateix ritme. I comença la música. Sona Fever Night. I s’encenen les llums, i entren en joc les boles de mirallets. És la febre del dissabte a la nit, encara que sigui divendres. Comença la festa.

Pere Faura ha transformat l’Auditori de La Mercè en una discoteca de tres escenaris, on 18 ballarins (7 nois i 11 noies) s’entreguen sense pausa a una hora de frenètica monotonia. El coreògraf i ballarí (Barcelona, 1980), autor de Sin baile no hay paraíso, Striptease o Bomberos con grandes mangueras, alguns dels quals també representats al Temporada Alta, fa a Sweet fever un homenatge a la famosa pel·lícula de John Travolta i reivindica el plaer alliberador de ballar, sigui on sigui. En aquest últim espectacle escull -i executa fins a l’èxtasi- Fever Night, el número coral que ballen en línia, a la pista, els protagonistes de Saturday Night Fever. Immers en un bucle sense sortida, repeteix fins a l’infinit una única frase coreogràfica, però ens la presenta de tantes maneres que esdevé qualsevol cosa menys repetitiva.

Els ballarins –alguns són voluntaris, que s’han après la partitura en dos dies d’assaig- es mouen indistintament pels tres escenaris, que funcionen gairebé de forma simultània. A voltes estan tots junts, a voltes se separen, però estan posseïts per la mateixa febre, que no abandonen gairebé ni per beure aigua. La dansa dialoga amb altres disciplines, com l’audiovisual. Mentre ballen, es projecten vídeos en grans pantalles que mostren, com no pot ser d’altra manera, masses en moviment repetint els mateixos gestos, una i altra vegada: des de soldats d’exèrcits orientals fent el pas de l’oca, cadenes de muntatge, manifestacions, autopistes amb trànsit, danses tribals africanes, abocadors de brossa o ramats d’hervívors pasturant. També es canvien de roba, sobre la marxa, traient-se capes, com les cebes: ara tots van de carrer, ara tots van de blanc, ara tots de verd… També proclamen consignes, escrites en caixes de cartró d’una empresa de brioixeria: “Qui no balla, no mama”, “Una altra disco és possible”, “Humides ballem”, “Junts per la Disco”, “En Comú Ballem”, “No por mucho bailar amanece más temprano”, o “Travolta President”, entre d’altres… O refresquen la concurrència amb pistoles d’aigua.

Pere Faura, aquesta vegada, però, no balla. El boss deambula entre el públic comprovant que tot l’engranatge funcioni. El work in progress de l’espectacle es va presentar a l’Antic Teatre el passat mes de febrer, fruit d’uns tallers que es van repartir per diferents espais de creació de Barcelona, però amb unes dimensions notablement inferiors. “La discoteca és un espai de llibertat, on un es comporta diferent de com ho fa al carrer”, explica el ballarí. A Faura li interessava portar això al teatre. I el repte era, precisament, com adaptar-ho a una lògica no teatral, on les obres tenen un inici i un final. La coreografia curta i estúpida de Fever Night (en boca de Faura, “La Macarena dels setanta”) li va de perles no només per fer una anàlisi de la cultura pop (la pel·lícula n’ha esdevingut un referent) sinó perquè, en tant que es repeteix constantment, no comença i acaba, i es pot allargar fins on es vulgui. De fet, l’espectacle es pot escurçar o dilatar el que calgui, i adaptar-se a tota mena d’entorns, si bé pren més sentit si es fa de nit i majoritàriament en una discoteca o sala de festes. I si algú es vol posar més seriós, el coreògraf també va més enllà i fa un interessant paral·lelisme amb la feina de cada dia, que es repeteix set dies a la setmana, símptoma del món capitalista, i que ens fa sentir realitzats.

Però mantinguem-nos frívols. A La Mercè l’espectacle ha arribat en majúscules, i en un espai insòlit –una capella- que encara el fa més autèntic. Una parella gran abandona l’escena. Qui sap, potser se’ls feia tard. La resta del públic es manté hipnòtic al ritme dels ballarins, que no mostren signes de cansament. Algú, fins i tot, intenta seguir les seves passes. La recepta és fusionar-se amb aquesta Sweet fever i deixar-se transportar pel moviment, sense buscar-hi un missatge. La (re)visió que Faura proposa de l’oci banal i la recerca contant del plaer immediat pot esperar. Per què no dissoldre’s amb la sessió que la DJ Amaranta Velarde ha confeccionat per evadir-nos? No cada dia es pot aixecar un altar a Tony Manero. Un savi crític va dir que a Pere Faura se l’ha de veure, faci el que faci. Li dono tota la raó.