Joan Margarit. Per tenir casa cal guanyar la guerra

Joan Margarit publica el primer volum de les seves memòries, Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa), centrades en la infantesa, l’adolescència i la primera joventut. Òscar Rocabert l’ha llegit i ens en fa la seva lectura a Núvol.

Ara fa quatre anys, el poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938) va decidir de començar a escriure les seves memòries, amb una intenció que ens vol donar a conèixer en l’íncipit d’aquest primer volum: escriurà a partir del record, atesa la proximitat de la mort, i, al mateix temps, mirarà de justificar la seva poesia.

El primer que destaca de la prosa del poeta arquitecte, un cop en llegim les primeres pàgines, és una voluntat d’explicar els seus fets de vida d’una manera purament informativa, sense gairebé cap mena de retòrica. Aquesta manca d’ampul·lositat, o, si voleu dir-ho, de complicació, ens porta a una lectura ràpida, lleugera, sense cap marca d’estil concret, molt en la línia de l’austeritat i el discurs col·loquial que ha marcat bona part de la poesia de l’autor.

Curiosament, aquest estil (o no-estil) sembla tenir el seu origen en la pròpia família del poeta: avis i pares hi són descrits com a éssers maltractats, gairebé anorreats, per la Guerra d’Agressió (1936-1939), i el nen Margarit hi experimenta, segons el relat, una relació familiar eixuta, seriosa. El somriure no apareix mai, ni tan sols en la mare o l’àvia, i el pare és una figura absent en la majoria dels dies de la infància. Així, el fet que un nen creixi en la postguerra espanyola i en el més radical dels franquismes, el dels anys quaranta, podria arribar a justificar la grisor, el desencantament i la sensació de buit que impregna aquest primer volum.

El conjunt de persones que forma la família del poeta ens fa pensar, de fet, i gairebé amb compassió, en tota la generació de catalans i espanyols que, a partir del 1940, van haver de tirar endavant unes vides que semblaven perdudes, anònimes, sense dret a la pròpia història. I aquest és el principal valor del llibre de Margarit: sense fer cap mena reivindicació política, social o cultural, el sol relat despullat de la vida quotidiana de la seva família ens dona un retrat ben impressionant de tota la petita gent de la postguerra. De fet, són les històries personals de cada membre de la família el que manté més fortament l’interès del lector, que té accés, com sempre passa en una autobiografia, a una informació directa que li satisfà el característic esperit de tafaneria que l’apropa a aquest tipus de llibre.

I, tot i l’eixutesa, Margarit construeix un sentiment, una emoció. La sola exposició de la misèria, de la brutícia, de la mort, juntament amb la denúncia de la ignomínia dels poderosos, dels que han guanyat la guerra, ja dona prou joc per atrapar-nos en tot un món que, si no fos per aquest tipus de documents, estaria condemnat a desaparèixer.

A mesura que el nen creix i es torna adolescent, el sentiment de la bellesa, i de la recerca d’alguna cosa immaterial i etèria en la natura, agafa molt més protagonisme. El nen, acostumat a la solitud casolana, decideix explorar, a les diverses ciutats on viurà, els racons i raconets que li permeten estar sol, sense cap molèstia que engavanyi un tipus d’experiència que, encara que no s’anomeni explícitament, és força identificable amb la hiperestèsia del poeta adolescent. Així, el ritual de la solitud, el passeig errívol per la ciutat i pel camp, afegits a la descoberta de la literatura de mà d’un professor de llengua, acaben conformant una personalitat que només troba l’alegria en l’anomenat imperi interior, fora del contacte amb la humanitat.

Joan Margarit, Per tenir casa cal guanyar la guerra. Barcelona: Proa, 2018. 296 pàgines.