Joan Maragall per a veu i piano

L'Ateneu Barcelonès acull el 4rt Cicle de música catalana Joan Manén. El primer concert, dedicat a Joan Maragall, ha estat una mostra d’un dels objectius de l’Associació Joan Manén: difondre el patrimoni musical català, tant entre el públic com entre els intèrprets.

Aquest dilluns passat es va inagurar el 4rt Cicle de música catalana Joan Manén. El primer concert, amb un programa de cançons d’autors diversos però sempre a partir de poemes de Joan Maragall, és una mostra meridiana d’un dels objectius de l’Associació Joan Manén: difondre el patrimoni musical català, tant entre el públic com entre els intèrprets. El concert va tenir lloc a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.

David Alegret

Hi havia risc que en resultés un pastitx: catorze compositors diferents en un programa de setze peces. Però no, en absolut! “Joan Maragall: el poeta i els seus músics” va resultar un concert coherent i, precisament per la varietat de compositors escollits, encara més interessant.

Els poemes de Maragall encaixen a la perfecció amb la sensibilitat del gènere de la cançó. El vocabulari és ric i sonor, amb la virtut de sonar fresc també a les oïdes modernes. Hi ha exuberància en les descripcions, amb amor als petits detalls (com el d’unes flors al bell mig d’un camí, esplendoroses abans de marcir-se), que el poeta eleva a profunds cants a la Natura, o al gaudi del moment present. Carpe diem modernista. Maragall posa atenció al detall pintoresc, quotidià o íntim. Altres poemes, en canvi, tenen un gran calat filosòfic i vital. No és d’estranyar, doncs, que tants compositors s’hagin interessat en posar música a aquestes paraules cadencioses.

El programa també va resultar interessant per la novetat. Tal com va explicar el pianista Daniel Blanch, entre els objectius de l’Associació Joan Manén hi ha els de “posar en valor música que ha estat poc difosa, i donar-la a conèixer als nostres intèrprets perquè acabi formant part del seu repertori”. La recerca que han fet els ha portat a rescatar obres sense editar, els manuscrits dels quals han trobat a la Biblioteca de Catalunya o a la del Conservatori de Música de Barcelona. El concert també va incloure una estrena, la de la versió per a veu i piano de La vaca cega, de Frederic Mompou, composta originalment per a veu i orgue.

El format del concert, malgrat tot, va passar una petita factura als cantants. Les intervencions breus, de tres o quatre peces cadascuna, van fer que cada actuació s’acabés quan la veu tot just arribava a les seves condicions òptimes. Per això, les interpretacions més convincents i fluïdes van arribar en les darreres peces de cada bloc. És el cas de l’excel·lent Corpus, composició de Joaquim Zamacois en la qual el baríton Josep-Ramon Olivé va lluir la seva veu més plena i rodona, homogènia en el timbre, amb generositat de volum i girs interpretatius. O la de La ginesta, composta per Francesc Pujol, cantada per David Alegret. El tenor mostrà una veu de timbre clar, tractada amb delicadesa i solidesa tècnica, amb molt bon treball de dicció i expressivitat. Les mateixes armes havia lluït just abans amb Ben ajagut per terra, de Tomàs Buxó.

Josep-Ramon Olivé

Un paper més discret, per bé que correcte, varen tenir les seves col·legues Júlia Farrés-Llongueres i Marta Arbonés, a la primera part. Cal destacar la divertida i ben explicada versió de Jugant que va fer Arbonés. Un xic monòtona pel fa a l’expressió, fou la intervenció de Farrés-Llongueres. Malgrat això, la soprano que obrí el recital interpretà dues peces estilísticament compromeses: Els núvols de Nadal, de Manuel Blancafort, i la versió de Frederic Mompou sobre un dels poemes clau de l’obra de Maragall, La vaca cega.

Una menció a banda mereix Emili Blasco. El mèrit del pianista acompanyant és, sovint, la seva discreció. El gènere de la cançó deixa pocs moments, si en deixa cap, per al lluïment instrumental, i l’atenció del públic s’aboca als cantants i les seves veus. Per això, el seu paper és traïdor: no llueix si es fa bé i en cas contrari queda en evidència. Blasco va acompanyar amb delicadesa i seguretat, interpretant amb justa oportunitat autors ben diversos. Impecable.

També mereix un comentari especial el recitador, Lluís Soler. Va ser un encert dels programadors incloure la lectura dels poemes abans de cada interpretació, i encarregar la tasca a algú amb la saviesa i l’ofici excepcionals de Soler. Això va permetre gaudir dels textos de Maragall per partida doble. Sota una aparent facilitat, l’actor va oferir magnífiques interpretacions dels textos, que sonaren àgils, vibrants i frescos. Majúscul.

El cicle acaba de començar. Hi haurà més ocasions de descobrir obres i compositors interessants i poc programats. Daniel Blanch va destacar algunes peces de Joan Manén, com el seu quartet de corda, el quartet amb piano o l’obra simfònica Juventus. De moment, però, la propera cita és el divendres 2o de març, també a l’Ateneu Barcelonès, amb el guitarrista Jaume Torrent i el compositor Ferran Sor com a autor principal.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació