Joan Daniel Bezsonoff avui al Barcelona Novel·la Històrica

19.11.2014

Avui l’escriptor rossellonès Joan Daniel Bezsonoff participa amb Carme Melchor en un col·loqui de Barcelona Memòria Històrica dedicat a la Gran Guerra del 1914, que se celebra a El Born CC a les 18.15h de la tarda. Bezsonoff és autor de La guerra dels cornuts (Empúries, 2004), una novel·la que retrata de manera magistral les vanes il·lusions de joves catalans que es van incorporar a les tropes franceses durant la guerra amb l’esperança que després la independència de catalunya seria reconeguda. Lluïsa Julià en va fer aquesta ressenya, publicada a Serra d’Or, que avui recuperem a Núvol.

Joan Daniel Beszonoff | Foto de Noemí Roset

Joan Daniel Beszonoff | Foto de Noemí Roset

Guanyadora del premi Just M. Casero 2003, La guerra dels cornuts és una novel·la de factura històrica, focalitzada sobre la Primera Guerra Mundial. Narra la mobilització al front d’un periodista català de Narbona, Alexandre Pagès, els horrors i les morts del front i el record amorós de la dona, que el manté coratjós fins que, ferit i traslladat a la reraguarda, la seva professió i la sort li ofereixen una segona oportunitat: fer d’agregat militar al consolat general francès a Barcelona. Allí tindrà una missió prou delicada, personalment conflictiva, revifar el sentiment aliadòfil entre els catalans perquè es presentin voluntaris a la Legió Estrangera que ha d’anar a lluitar al front. A canvi, s’enarbora, amb l’ajut de catalanistes independentistes, una mena de somni que esdevindrà suïcida, la nova independència de Catalunya. Però amb el final de la guerra, l’agregat Pagès, simplement retorna a França i es reincorpora a la seva plaça en el diari Républicain de Narbonne.

Quasi al final de la novel·la, el narrador escriu “m’imagini que cap historiador, sa de cos i d’esperit, mai no projectarà d’escriure la història de Barcelona durant la Primera Guerra Mundial”, com avisant de l’enorme fracàs o del miratge polític que va tenir milers de víctimes mai prou explicades. De fet, aquest és un dels primers aspectes pel que la novel·la de Bezsonoff interessa, per aquest intent de documentar i narrar, si més no, un episodi històric important, poc conegut, poc explicat encara. Com a referents, El roig i el negre de Stendhal.

Tot i així, és pel vessant personal, per la mirada d’un català del Rosselló, que el relat pren la seva principal força. Alexandre Pagès, el personatge-narrador ja present a La revolta dels geperuts (El Trabucaire, 1999), una novel·la anterior, posa de manifest els conflictes, els dilemes, les il·lusions i les utopies o la trista mediocritat d’una Catalunya que pretenia tornar a ser “rica i plena”. Se’n donen nombrosos elements històrics. Es tracta d’una perspectiva personal, sempre escindida, que interroga sobre la funció política i social i lingüística de la capital catalana, les seves responsabilitats, les seves pors. El jove Pagès, que recull sàviament molts aspectes biogràfics de Joan-Daniel Bezsonoff, de seguida es fa plaent als ulls lectors: és un enamorat de Barcelona, a qui defineix com un París en petit, descriu els carrers, els parcs i els establiments d’aquella ciutat cosmopolita, però, de fet, l’ambivalència indentitària –“jo era un foraster, un cosí de província que tornava a tenir relacions amb la família”— el converteix en botxí de guant blanc de molts joves catalans, mentre s’entreté en els bordells o seguint de prop l’aventura entre la jove Édith von Willendorf, filla del vicecònsol de l’imperi d’Àustria-Hongria a Barcelona i Paul de Montpeyroux, vicecònsol homòleg francès. Una mena de vodevil amb rapte inclòs, que, per absència, posa de relleu la poca importància específica de la causa catalana. I aquí el referent real i irònic és La comèdia humana de Balzac. Per cert, les dones descrites són una entelèquia, positiva però entelèquia.

La novel·la transcorre sempre entre dues llengües o dos registres que es fan presents entre els personatges: el català i el francès; l’occità i el francès; l’occità i el català; el català nord-oriental, la llengua del narrador, i el català central; també, entre el català i el castellà i entre el francès i l’alemany. Un seguit important de binomis, de possibilitats d’entesa que remeten a unes realitats existents en aquell període.

Joan-Daniel Bezsonoff, LA GUERRA DELS CORNUTS. Col. Narrativa, 228, Ed. Empúries, Barcelona, 2004