Joan Cavallé, arbres immòbils

13.12.2015

Parlar dels arbres, parlar del bosc, parlar de la terra, de l’edat prèvia a l’adolescència. Fer-ho, en resum, de la memòria del que ens lliga a la terra, del que som, del que hem estat; de ser com som gràcies a qui hem tingut. Parlar, en definitiva, com a herència d’unes persones i d’un territori ple, amb ànima i cos. Tot això és el que li passa, i potser sense ser-ne conscient aleshores, al Carlets, un xiquet de vuit-deu anys a Els arbres no es podien moure, la darrera obra que ha firmat Joan Cavallé (Alcover, l’Alt Camp, 1958). Cavallé és gestor cultural, però reconegut per ser autor de diverses novel·les i peces de teatre (uns vint volums publicats), i també per ser traductor d’obres de Samuel Beckett, Radiguet i Maupassant. I el que és rellevant, a tomb amb la seva obra i amb la seva història, és que coneix la vida en un mas, la vida més a prop de la natura que de l’asfalt i del ciment.

Joan Cavalllé | © Teresa León

Joan Cavalllé | © Teresa León

 

I aquesta obra, que arriba després de Contemplant el monstre (Angle Editorial, 2007), és una bildungsroman on un xiquet que viu al mas familiar creix a cada pàgina de la novel·la, marcada per l’experiència i la relació paternofilial. És una obra que té una riquesa lèxica rellevant, una plasticitat que s’abraça a la llengua del poble i, tot i que és contingut i mesurat, en dues o tres ocasions no té aturador per desplegar un ventall ampli lèxic, sobretot pel que fa a l’art de treballar la terra —que, dit de passada, a molts urbanites sobtarà. Però si una cosa és característica en aquesta obra, més enllà de l’aprenentatge emocional i humà, és que és una obra tel·lúrica, on el vincle terra-natura-fauna-homes exerceix un entramat que relliga les relacions humanes amb l’entorn.

En un moment d’aquesta història, el pare del Carlets li diu al seu fill que els arbres no es poden moure, que potser hi ha persones que ja no hi són, que tot canvia, però que la vinculació que té un arbre amb la terra no és fàcil de trencar. També li diu que ha de saber guardar un secret.

Tot aquest conjunt serà d’una importància central. De fet, els espais, com les persones, tenen un pes i un significat concret. Per exemple, ens trobem amb el mas de la Gralla, el teatre d’operacions on passa tot això, que és un petit univers apartat de la població. Aquesta escenografia, vestida amb els personatges adients, per part d’un narrador hàbil que té un ple domini narratiu dels personatges —pocs, però plenament dinàmics majoritàriament—, serà l’eix on orbitaran les vinculacions amb l’entorn, sobretot amb el bosc.

El Carlets descobrirà què vol dir viure durant un estiu, l’estiu on tot canviarà, una estació dòcil, dolça, però per a alguns personatges summament clau. Els personatges centrals, pare i fill; els secundaris, però cabdals, la mare, l’àvia i una nena, la Cinta, que suposa l’element de la descoberta. Però la Cinta es descriu a la contra d’aquest volum com una nena «magnètica», tot entenent que causa una atracció irracional en el Carlets, però jo m’atreviria a afegir-hi un toc semàntic diferent, perquè també és una xiqueta «elèctrica», viva, espavilada, amb el nervi necessari per despertar l’Eros incipient del noiet. I amb aquests ingredients, i alhora els misteriosos Capità i bruixa Verdanca, s’engega la roda que posa el canvi en marxa, però amb un final inesperat per, potser, dur. Fet i fet, la tendresa deixa de ser-ho sovint amb la motxilla de l’experiència passada.

Joan Cavallé demostra a Els arbres no es podien moure que és un bon escriptor, perquè el narrador diegètic de la història domina el 100% de la informació, del temps, del focus, dels espais (tan importants) i, per sobre de tot això, sap conduir i construir una bona tensió literària amb un material humà que no és indiferent, ni pot ser-ho, a ulls del lector. Amb la radicalitat semàntica d’una paraula que s’ha desgastat, sumaré a tot el que ja he dit que és una obra ben feta, que et pren i, per sobre de tot, és bonica.

 

Joan Cavallé. Els arbres no es podien moure. Barcelona: Angle Editorial, 2015

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Albert, m’ha agradat el comentari que has escrit de l’última novel·la de Joan Cavallé. El conec, conec l’espai que descriu. M’agrada això que dius “és una obra tel·lúrica, on el vincle terra-natura-fauna-homes exerceix un entramat que relliga les relacions humanes amb l’entorn.”
    La natura es presenta amb tota la seva força, allunyada d’una falsa visió idíl·lica.

    • Gràcies, Jesús. La veritat és que és una novel·la ben travada i, sobretot, amb girs interessants més enllà del gran desplegament narratiu que fa en forma de llengua i de domini de la tensió literària, que no és dir poc, penso… I sí, es nota que les arrels d’aquests arbres són fondes i s’endinsen a les terres del Camp de Tarragona.