Joan Benesiu, una roda d’històries al cul del món

3.07.2015

Joan Benesiu, un dels autors revelació d’aquest any, ha guanyat el premi Llibreter 2015. Edicions del Periscopi l’ha publicat dins la col·lecció Escafandre. “Avui la narrativa d’alta volada escasseja i un autor com Joan Benesiu és aigua en un desert”, ha escrit Manuel Baixauli a El País. Marc Soler l’ha llegit i en fa la ressenya a Núvol. 

Joan Benesiu 1 1 Foto Irene Barrachina

Joan Benesiu | Foto Irene Barrachina

Si hi ha un aspecte que m’ha interessat en particular d’aquesta novel·la – diguem-ne així per fer via, tot i que cada dia m’agrada menys dir-ne així a una part de la narrativa actual – és la manera com incorpora i combina els diferents gèneres literaris a l’interior de la narració. L’autor introdueix elements que pertanyen tant a la literatura de viatges com a l’assaig, però també hi trobem retalls propis de la sèrie negra i la biografia. I la ficció és portada al límit quan el narrador és conduït i s’introdueix com a protagonista a la taula del bar Katowice al voltant de la qual, els personatges, aniran desgrunant les seves històries. El bar en qüestió, regentat per una dona d’origen polonès, es troba a la ciutat d’Ushuaia, a la Terra del Foc, l’antiga illa de Xàtiva fins a l’arribada al tron del primer Borbó. És a dir, un lloc als confins de la terra, un espai de frontera. Per acabar de reblar el clau, l’autor situa els personatge en una època de l’any com és el Nadal. El Nadal lluny de la família i en un dels possibles culs del món. En definitiva un lloc que esdevé simbòlic del que pretén l’autor: investigar sobre els límits dels personatges, fins a on pot arribar la ficció dins de la ficció i que és veritat i que mentida. Si el viatge representa una exploració, també els personatges s’hi lliuren a la recerca d’ells mateixos a través de les seves històries inventades o reals.

En el llibre em penso que hi ha un moment clau. És quan el narrador ens diu que, fins aquell moment, quan li toca el torn de començar a explicar la seva història i es troba que haurà d’improvisar perquè li han robat la que tenia pensada, creia que la patent de la ficció la tenien la novel·la i el cinema. Es quan s’interroga sobre la mentida com a forma de creació i fins a quin punt és vàlid apropiar-se de la vida dels altres per explicar la teva. L’interrogant no és nou. En realitat és un axioma de la novel·la, no endebades esd iu que els novel·listes són els mentides per excel·lència. Però el que resulta interessant – i aquí entra en joc la lliçó de Sebald i la lectura que en fa Coetzee els quals esmenta Benesiu – és el sentit que adquireixen les històries per aquests personatges que cerquen no sabem ben bé què al voltant d’aquesta taula de bar convertida en confessionari o sofà de psiquiatre. Si en un moment determinat se’ls considera com a “humans desertats” arriba un punt que la consideració canvia i passen a ser entesos com a personatges “extraviats” que busquen en el cor dels respectius relats, entre les ombres del passat, que els va esclafar i quina part d’ells mateixos es va perdre. Un intent de recompondre el puzle personal, per sobreviure entre les esquerdes.

D’altra banda cal remarcar que Benesiu, quan empra la intertextualitat – encara que de vegades n’abusi – li serveix per introduir un discurs analític (no gaire freqüent a casa nostra) que alleugereix el relat d’un excés de descripció. Potser el mateix de què pateix la història de la propietària del bar (que és la del pare durant la II Guerra Mundial), i que entrebanca una mica el flux de la narració. La picada d’ullet al cinema de François Truffaut (si no m’erro, Les deux anglaises et le continent) per on passen tants éssers perduts com els de Benesiu, i la referència que fa de l’illa de Rügen, el paisatge de la qual va inspirar els quadres de C. G. Friedrich, culminen una narració ambiciosa, potent i insòlita, malgrat alguns alts i baixos, pocs.