Jo sóc per vosaltres

14.04.2018

Acaba de publicar-se La dificultat de ser de Jean Cocteau amb l’editorial Quid Pro Quo. Una obra traduïda per Antoni Clapés. En general, els artistes no tenen l’hàbit de despullar-se espiritualment, atès que el que han de dir ja ho diuen en les seves obres. I quan ho fan, com Jean-Jacques Rousseau a Les Confessions —“Heus ací l’únic retrat d’un home, pintat exactament del natural i en tota la seva veritat, que existeix i que potser existirà mai”—, acostumen a fer-ho per defensar-se, per reivindicar la seva figura davant dels que consideren, amb raó o no, els seus detractors.

Quan Jean Cocteau, un artista polifacètic que sempre s’havia deixat dur pels seus impulsos i emocions, va creure que ja havia arribat el temps de posar-s’hi —“Ja he tombat la cinquantena. És a dir que la mort no ha de fer gaire camí per venir-me a trobar”—, va escriure La dificultat de ser (La difficulté d’être), Edicions Quid Pro Quo, 2018, traduït per Antoni Clapés, que és alhora una mena d’autobiografia i un diccionari de les seves vivències, idees i preocupacions. Un diccionari on, a través de tot un seguit d’epígrafs (“De la conversa”, “De la meva infància”, …) prova d’explicar als altres qui i com és —i, tot provant-ho, s’entén i es coneix (millor) ell mateix.

En aquesta seva confessió, el primer que ens diu és que no entén ni es pot entendre amb els caràcters inamovibles, amb els que es neguen a modificar ni un mil·límetre els seus punts de vista inicials. Ho diu així: “Els cabells sempre m’han crescut en direccions variades, com les dents i els pèls de la barba. Però els nervis i tota l’ànima han de créixer així. Això és el que em fa insoluble per a les persones que només creixen en un sentit”. I, encara més, quan aquesta immobilitat suposa atacar els que no pensen com ells.

Perquè, com els més grans artistes i pensadors, té clar que només es pot crear —i ésser, i d’ací, em sembla, el títol del volum— en llibertat, llançant el teu vaixell a la mar de la vida i deixant-te dur pel vent que infla les veles: “Radiguet era massa lliure. Va ser ell qui em va ensenyar a no basar-me en res”. I “en res” vol dir, és clar, “en res” que no sorgeixi, natural, indeturable, del seu interior, del seu esperit, del seu jo més íntim, que és l’única, exclusiva brúixola que pot (més que pot, ha de) guiar els creadors, que no segueixen camins (i, encara menys, fressats) sinó que els creen; els obren al seu davant; “he adquirit [el llarg costum] de recolzar-me només en mi mateix”.

Una llibertat interior, la de l’ocell majestàtic que sap que al cel no hi ha cap altre nord ni sud que el que dibuixen les seves ales esbatanades, que determina, en aquesta imprescindible connexió (més aviat, dissolució) entre vida i obra, la de les seves creacions, que no decideix ni planifica, sinó que troba o se li apareix tot navegant: “El nou material m’arriba mentre passejo. Sobretot, però, no cal que me n’adoni. Si m’hi barrejo, em deixa d’arribar”; “La nostra obra ja està feta. Només ens fa falta descobrir-la. […] Decideixo i no decideixo. Obeeixo i dirigeixo”.

Un tarannà, una manera de veure i viure la creació artística es reflecteix, pel que a la literatura es refereix —atès que el llibre és, per força, tan ampli i pluridisciplinari com el mateix Cocteau—, comporta la prevalença del que vol explicar per damunt de com vol explicar-ho: “No dono cap importància a allò que la gent en diu estil […] Vull que se’m reconegui per les meves idees o, millor, pel meu comportament”.

Tot i que, com no pot ser d’altra manera, aquesta declaració de principis no és exacta. Se n’adona i, tot just unes línies més endavant, el mateix s’esmena. No és que no vulgui saber res de l’estil, del que no vol ni sentir a parlar és de la voluntat d’estil, de l’estil que no serveix les paraules sinó que se’n serveix: “l’estil que m’agrada no […] fa un gran dispendi [de les paraules], com Montaigne, Racine, Chateaubriand, Stendhal”; “la riquesa, de vegades, consisteix en una certa penúria”; “la prosa elegant està en funció de la càrrega que l’escriptor transporta damunt del cap i que qualsevol altra és pura escenografia”; “He desconfiat del que em seduïa a primer cop d’ull”.

En definitiva, un d’aquells rars llibres que ens tornen a enamorar de l’art i dels artistes, que ens conviden a gaudir de l’art i a enriquir la nostra vida amb ell, a fer-la més plena, més intensa, més —si se’m permet el mot— viscuda. Que ens convida a llegir, a llegir i a llegir-lo, a llegir per fer possible, amb la nostra col·laboració (no ja necessària, sinó imprescindible), el miracle de la literatura, de la creació (i la re-creació) artística: “Traieu el llibre de la butxaca. Llegiu. I si aconseguiu llegir-lo sense que res no us distregui de la meva escriptura, de mica en mica sentireu que us habito i que em ressuscitareu. […] M’aportareu tant com jo us aporto. I no en parlem més”.

Etiquetes: