Jo no soc així

31.10.2018

El Teatre Nacional de Catalunya –ens agradi o no– ha de mantenir-se fidel a la seva raó de ser: ser una sala de teatre públic. L’encàrrec és inexcusable: oferir peces que ens expliquin “com a societat, com a massa, com a poble”, com deia Oriol Puig Taulé fa unes setmanes. Ho pot fer sense caure en evidències –com és el cas d’Els Jocs Florals de Canprosa– o pot complir la missió sense màscares, amb cap intenció d’amargar-se’n. Aquesta segona manera és la que resideix a Només una vegada, text de Marta Buchaca, dirigit per ella mateixa. La dramaturga ataca frontalment un cas de violència masclista (el que ella crea), i, expandint-se, esmicola els estereotips del drama. L’obra es pot veure a la Sala Petita fins aquest diumenge 4 de novembre.

Bernat Quintanda i Anna Alarcón. | © Xavi Buxeda

Només una vegada és com un capoll obrint-se. El públic, de mica en mica, va descobrint detalls, passatges de la història d’en Pau (Bernat Quintana) i l’Eva (una Anna Alarcón extraordinària), escriptor i editora respectivament. Sabem, d’entrada, que “només una vegada” ell va agredir-la. Però queda un llarg procés d’aflorament. Capes i capes de terror. Buchaca mesura amb cura la informació que vol donar a l’espectador. Això converteix el text en un in crescendo irrespirable. En l’hora i mitja que dura la funció, el pati de butaques queda concentrat en un puny de silenci revelador: som davant del mal, nu ell i nus nosaltres. En aquest sentit, Buchaca és hàbil i ha escrit una peça perversa. Una perversitat que és manifesta, sobretot, durant el primer acte, on l’autora ens situa en un espai d’ambigüitat pèrfid. Amb els escassos detalls de què disposem, correm el risc de creure’ns la versió de la parella (que és la del Pau): tot plegat va ser un accident. Juga amb la confusió (l’episodi del Whatsapp, el gest desproporcionat d’una mare…). L’ambigüitat s’anirà estovant.

L’autora fa oscil·lar el text al voltant d’un moment específic per parlar-nos de tot un període de violències. La violència física, de fet, només és un capítol del grapat d’episodis que conformen l’obra, i que contenen un altre tipus d’agressió: l’assalt psicològic, que és on s’endinsa Buchaca, en l’assimilació social i blanquejant de la humiliació i el crit domèstic i sancionador. Com a espectadors, assistim a tots els estadis: l’ocultació dels fets, la negació del caràcter, la culpabilitat, la (falsa) comprensió, la tensió i l’acostament insegur i temorós.

Com dèiem, Buchaca esmicola estereotips. Tomba el model únic, fals i reduccionista de dona maltractada que escupen els telenotícies més esgrogueïts. A l’Eva se la cruspeix el classisme (i el masclisme: ella ho és tant com ell). Sense admetre que ho són, veu a les seves iguals com “dones de classe baixa, sense estudis”, “catetes, incultes i tontes”. No es planteja ser víctima perquè això seria compartir condició amb altres dones, algunes de classe més baixa que ella. De fet, ella mateixa restringeix el tipus de víctima, i així pot negar l’evidència. L’Eva es resisteix a entendre que la violència (conjugal o no) no té un prototip de presa delimitat. Tots en som un possible blanc. Un dels altres clixés que Buchaca escapça és el de la immunitat al gest violent. La mateixa psicòloga escridassa a la seva filla per telèfon. Perdem els estreps i ens aboquem a un incipient estat de violència, que per lleu que no deixa de ser-ho.

Bernat Quintana i Maria Pau Pigem. | © Xavi Buxeda

Hi ha dos elements fonamentals que fan funcionar la peça: l’espai i el joc amb el llenguatge. L’espai de l’obra és únic: la consulta de la psicòloga (Maria Pau Pigem), que l’atén a ell per imperatiu (està obligat a fer teràpia) i l’acull a ella per, suposem, defensa i estratègia (en treu informació que ell amaga). Reunir tota la tensió dramàtica en aquest sol quadrilàter ho fa tot encara més asfixiant. Els personatges aniran creuant-se. Pau, psicòloga; Eva, psicòloga; Pau, Eva. Buchaca ho farà esclatar tot reunint-los al final.

Pel que fa al llenguatge, aquest ocupa un espai central. El discurs que en Pau construeix i inocula a l’Eva és possible aixecar-lo gràcies a la manipulació de les paraules. La finalitat és fer creure que “només va ser una vegada”, que “va ser un accident”. “Jo no soc així”, “perquè és una bona persona”, “jo soc una dramàtica”, “les parelles tenen crisis; és cíclic”, “vaig ser jo qui li va fer mal!”. Conversa sobre conversa, podem indagar el capoll on érem, descendir per l’interior de la tija fins a les arrels, que és on ens porta l’autora. Arribem l’origen del verí: possessió, frustració, temor a la pèrdua. El llenguatge també acabarà desemmascarant-se. Els objectes també cobren una rellevància especial: és malaltissa la presència del casc de la moto.

Algú podria dir que l’obra pot retenir un cert tuf domèstic, però és la fortor habitual de les històries que disseccionen la intimitat, dels drames que s’observen per l’espiell. Un parell d’objeccions serien una rèplica un pèl massa marcada i l’excessiva explicitació del discurs, un to massa instructiu. A les taules, prefereixo trobar-m’hi un missatge atenuat, per imprescindible i taxatiu que sigui. I en aquest cas, indiscutiblement, ho és. “No em pots tractar així”, una de les últimes frases –glacials– de l’Eva, resumeix el cop.