Jo a Edimburg i tu a Barcelona

12.04.2019

Daniel J. Meyer, l’autor de l’aclamada A.K.A., torna als escenaris (d’on no n’ha marxat mai) per reestrenar Abans, quatre anys després de fer-ho al Maldà. Aquesta és la història de dos germans orfes que es veuen abocats a una realitat que mai s’haguessin imaginat. Laia Pallejà i Marc Pociello estan magnífics. Fins al 21 d’abril a l’Off de La Villarroel.

Marc Pociello i Laia Pallejà protagonitzen ‘Abans’, de Daniel J. Meyer, a La Villarroel.

Abans es va estrenar abans, concretament al Maldà, el 2015. Abans, per tant, de l’enorme i justificat èxit d’A.K.A. (2016), que s’ha repescat en una pila de sales (fins al març es va poder veure a l’Off de la Villarroel) i que ha recollit merescuts premis i aplaudiments. I ben segur que en recollirà més i se seguirà representant arreu, si els programadors tenen dos dits de seny. Tania Brenlle, la directora de La Villarroel, deu ser un d’aquests “gossos perdiguers”, perquè ha esmolat l’olfacte i ha tingut l’encert de caçar de nou l’obra de Daniel J. Meyer i programar-la a la seva sala. O més viva que la gana, ves a saber, apostant per un valor ja segur. Sigui com sigui, l’espectador és qui guanya.

Si A.K.A. era un monòleg d’un adolescent, Abans és un diàleg de dos germans que estan sortint de la joventut per entrar a l’edat adulta des de les tenebres. O més ben dit, dos monòlegs consecutius. En poc més d’una hora, en Marc (Marc Pociello) i la Laia (Laia Pallejà) –per què complicar-se la vida escollint noms?- ens expliquen la seva biografia. Breu, d’acord amb les seves edats (25 anys ell, 30 anys ella), però intensa, molt intensa. Tots dos s’han quedat orfes, ella viu al carrer –desnonada- i ell ha tocat el dos a Escòcia.

 

Exterior. Laia

Dues cadires, una petita tarima i una caixa de cartó oberta d’on sobresurt una pila de roba. Uns minuts –llargs, que no fan nosa- en silenci. No hi ha ningú a escena, si és que això és una escena. Mínima escenografia, que es pot ubicar arreu. Els espectadors es miren entre ells, retenen l’ambient. I d’entre el públic apareix una noia, com perduda, fràgil, tímida, desubicada, submisa, que demana permís tímidament per obrir-se pas. És la Laia.

Puja a la tarima i s’obren les comportes anímiques, com una presa que rebenta i escup aigua desbocada que ho inunda tot. La Laia ens explica qui és. Una noia normal i corrent, de classe mitjana, que vivia amb els seus pares i el seu germà. El pare mor, la mare entra en una aguda depressió, es queda a l’atur, i ella ha de deixar els estudis per posar-se a treballar. La mare ja no pot més i es llença a les vies del metro. Les factures i la hipoteca s’han de pagar i ella no pot. I perd la casa. I perd la feina. Ho perd tot. I ara viu al carrer. Ella, una motxilla amb quatre mudes, el seu raspall de dents –no suporta que li faci pudor l’alè-, i el seu inseparable violí. Fins i tot ens regala una melodia. Fa fred. Tant de bo algú deixi una almoina que li pugui pagar un cafè amb llet. I s’abraça fort a un abric. Molt fort. Plora, i no són llàgrimes falses. La Laia plora. I troba a faltar el seu germà, que va marxar quan els pilars familiars es van esfondrar. I el públic ni respira, perquè té el cor encongit.

No coneixia aquesta actriu, i és, simplement, meravellosa.

Marc Pociello i Laia Pallejà protagonitzen ‘Abans’, de Daniel J. Meyer, a La Villarroel.

 

Interior. Marc

Música de festa. En Marc ens rep a casa seva, a Edimburg, a 2.200 quilòmetres de Barcelona. Una taula parada, amb cerveses, patates fregides, cava i llaminadures –que ofereix als convidats, és a dir, als espectadors-, i un pastís de xocolata –que no reparteix!-. Extravertit, està content, riu, brinda, explica de què treballa, com són les seves companyes de pis… però no bada boca sobre la seva vida privada. Aparentment frívol, amaga el trauma que no trigarà a desvetllar.

La metamorfosi de Pociello és espectacular. La desimboltura amb què ens enganya és una màscara per amagar l’enorme soledat que l’aclapara. D’expandir les mostres d’afecte, es tanca en una closca cavernosa per fer-nos còmplices de la seva desgràcia. No udola perquè no és un llop, però és un cadell ferit que ha perdut la brúixola.

La trobada, efímera, entre els dos germans és portentosa, com les seves interpretacions.

Si A.K.A. era lluminosa, Abans és fosca. En sentit literal i en sentit figurat. L’escenografia de la primera era blanca, esponjosa, respirava. Un superlatiu Albert Salazar –l’actor que l’interpretava-, vivia, desprenia energia, malgrat la tragèdia personal on es veia abocat. Aquesta, en canvi, ofega. La grisor del carrer, la festa en penombra. L’estat anímic dels personatges és pur turment.

Dirigida pel mateix Meyer, l’autor assegura que aquesta és, potser, la seva obra més personal, on reflecteix les seves pors més grans (la caiguda als inferns, la inestabilitat, la pèrdua…), les emocions més amagades i es despulla sobre algunes de les seves vivències. Celebrem, per tant, que Abans precedeixi A.K.A., perquè això vol dir que el dramaturg remunta, pas a pas, i ens deixa expectants per a la següent proposta, que, si segueix fidel a la cadència, hauria de ser poc menys que focs d’artifici. I si no, tant se val, perquè el veurem igual.