Jèssica Pujol. La indeterminació del gat de Cheshire

25.10.2015

El món oníric de l’Alícia de Lewis Carroll s’emmarca en un espai i un temps insòlits i desvetlladors de possibilitats poc imaginades, però amb sabors agredolços i mirades expectants. W.H. Auden, en un assaig lúcid sobre Lewis Carroll, ja ens ho advertia: “El país de les meravelles i el món d’A través del mirall són divertits de visitar, però no són llocs on es pugui viure. Quan és allà, Alícia no pot deixar de preguntar-se amb nostàlgia ‘si ja mai més tornarien a succeir les coses d’una manera natural’, i quan diu ‘natural’ es refereix al contrari que Rousseau: a una societat pacífica i civilitzada”.

Jèssica Pujol

Jèssica Pujol ha publicat el poemari ‘El país pintat’ (El Pont de Petroli, 2015)

 

Com el gat de Cheshire, a El país pintat Jèssica Pujol ens convida a entrar a un dels racons del parc, on apareix i desapareix, i es transforma en una mena de corifeu estrany i pertorbador que ens va donant pistes del joc que ens proposa. Si el gat és un dimoniet, Jèssica és la consciència d’Alícia: “[…] reunits en versos de 14 / línies malavingudes com la memòria / d’un llenguatge que voldria informar / a la memòria d’un llenguatge / que no sap com despertar”.

Aquí comencen l’enigma i també, de sobte, els túnels de l’alliberament, on “esquerdes del llenguatge / desbaratament dels sentits” condueixen a enfrontar la poesia i el lirisme amb la sordidesa de la realitat i l’aprofundiment surreal, que descobreix els paranys de les convencions del llenguatge i el servilisme que deriva en una realitat limitadora i dolorosa. El país que descriu Jèssica és un terreny al·lucinat, allunyat de les parets d’allò tangible, i el descriu amb grans dosis d’humor, perquè l’autora les deixa anar, i provoca situacions hilarants i alguns missatges de crítica mordaç que aterren com grans bufes lliurepensadores: “el desgavell pren discursos / de poder sobre els núvols / i PAF! monopolització davant / la incertesa! els meteoròlegs / preveuen un llarg hivern / amb rauxes turmentades / i formacions de gel en el cel”.

En aquesta baixada als inferns particulars d’Alícia, l’autora trenca el sentit de les expressions convencionals: “[…] paraules / que salten com llagostes / per la pàgina […]”. I no s’està de clavar mastegots a tort i a dret: “Tot està a punt perquè / despertis amb el pa de pessic / i puguis sucar la veritat / de maduixa i nata a la tassa”. Totes les convencions van caient, una a una, com els naips de la reina de cors: els mitjans de comunicació, la superioritat dels “aristòcrates”, les aparences dels nous rics… De fet, la consciència d’Alícia està ben desperta, sap que la crítica és perillosa en aquest estrany “país pintat” i en deixa constància: “si algú protesta, se li talla / el cap, i si demana clemència / se’l xucla fins l’anèmia”. D’aquesta realitat se’n desprèn un aprenentatge: “aquí el grifó, s’emporta l’or / i la llebre sempre guanya”. Poc podrà fer una tortuga sense cuirassa; no disposa de cap avantatge i li ve just per sobreviure entre inclemències. Fins i tot Alícia dubta de la seva pròpia existència, i el corifeu-Jèssica sacseja l’Alícia esmaperduda: “No has entès res / segueix engolint bolets / i queda’t en la inòpia / que és on volen que deixis / la identitat, Alícia […]”.

El son esdevé un malson, el purgatori esdevé l’infern, i només la fantasia lúcida l’allibera d’un estat de deseiximent. El paper de Jèssica és el de l’àngel redemptor, el del Virgili que orienta la nostra heroïna i en un moment aconsella: “[…] Alícia, ensenya la / dentadura al cara dura del gat / de Cheshire que t’ajuda / no ajudant-te, que hi és no / sent-hi, posa`t en forma i FLASH! / Obtindràs la imatge desitjada”. En aquesta batalla per la dignitat de ser i, per tant, d’actuar amb determinació, farà que Alícia sigui convidada a la lucidesa d’aprofundir en el coneixement, més enllà de les màscares aparents i actorals d’una certa “originalitat formal”. El més original serà tornar a l’origen per la via del que ja sabem nosaltres a la nostra manera. “Tot plegat perquè són miops / i van de tort, creus que tots/ hem de torçar el braç perquè / el te ens caigui a la tassa?”

Les aventures i desventures porten Alícia a saber-se en un “País pintat”, on les coses que succeeixen tenen un perquè més profund que interpel·la tant Alícia com la seva consciència, Jèssica Pujol. Prenent la rosa de l’amor, “que no remogui la memòria / de qui anava a buscar-la / fresca al camp d’abril, recordes / quan t’enamoraves?”. En aquest infern laberíntic, els motius i les situacions proposades són proves que s’han d’afrontar; no es tracta tant de superar-les o no, sinó de ser conscient dels límits en un món il·limitat. “On s’acaba la fantasia / la por es vesteix de rei d’espases / i va esquinçant caps amb idees / que imaginen realitat al·lucinades”.

És interessant observar els túnels que comuniquen els dos estadis privats, el de Jèssica i el d’Alícia. Van apareixent pistes d’aquest desdoblament, “[…] escrivint / que trobes un llit desfet / un llibre obert per aquesta pàgina”. Aquesta alteració de la pròpia identitat duu l’autora a plantejar-se la realitat visible i significada en el llenguatge comú. És la ciència pura la que aporta la meravella del món que no som capaços d’observar i que altera el sentit de les nostres percepcions convencionals: “Objectes animats per elements / de taula periòdica esdevenen / productes envoltats / d’un llenguatge immaterial”. L’embolcall d’aquests productes envoltats acaba formant part de capses ben ordenades a l’armari i de l’alterat sentit pràctic de cada persona –que no significa un sentit pràctic real–.

L’autora fa una crítica a la cultura consumista: “Els productes idolatrats / vénen embolicats / amb papers de Santa Claus”. Aquesta crítica deriva en l’escatologia corpòria d’Alícia, i el fàstic físic és el desenvolupament estentori de la crítica al sistema de valors i al sentit mateix de la lògica: “Alícia, el sense-sentit / s’estructura amb lògica / mecànica i amnèsia”. Sense la protecció del llenguatge convencional, Alícia resta sense cap protecció a la intempèrie: “[…] marges que mai / seran el centre, però perviuen / sense perdre el color / a cel obert, a risc de tot”. Encara preguntarà quin és el color de la història, i hàbilment ens conduirà a “[…] la marca / que canvia de forma essent / ella mateix el llenguatge / que comença en el negre”. En aquesta part final del llibre, els poemes guanyen en intensitat filosòfica, l’experiència personal resta en un segon pla i el pensament pren les brides de la reflexió, no sense algunes resistències: “[…] Alícia / que s’ha perdut el dret a exercir / el pronom de l’existència”. Tot canvia per continuar igual, amb l’afegit d’una intimitat pertorbadora, on tot roman al mateix lloc de sempre; fins i tot, el gat, que és el dimoni domèstic per excel·lència, roman amb la seva mirada fixa i el seu feinejar quotidià: “Rere, enrere, tot cau endins / del cau on feia hores, potser / dies, queies tu mateixa / i el gat segueix allà, palplantat / netejant-se les orelles”.

Jèssica Pujol. El país pintat. El Pont del Petroli, 2015.

 

Jèssica Pujol Duran (1982)

Viu a Esmirna, Londres i Mataró i, confusament, escriu poesia en català, castellà i anglès. Va ser poeta resident a la Universitat de Surrey el 2014, i ha publicat la seva poesia i traduccions en revistes com Tripwire, Hi Zero, La tribu de Frida, onedit, Sibila, Alba Londres, Infinite Editions, Crater, Datableed i Summerstock. Ha traduït poetes com Lisa Robertson, Tim Atkins i Joan Brossa. Té un llibre publicat en anglès, Now Worry (Department, 2012), i un pamflet també en anglès, Every Bit of Light (Oystercatcher, 2012). La seva poesia ha aparegut en antologies com The Dark Would: Anthology of Language Art i Donzelles de l’any 2000 (Editorial Mediterrània) i ha estat traduïda a diverses llengües.

Acaba d’entregar una tesi doctoral centrada en la literatura experimental de Julio Cortázar i Italo Calvino a París (University College London); va fer un màster en Literatura Moderna i Contemporània a la Universitat de Sussex i és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (Universitat Autònoma de Barcelona).

També és la directora de la revista Alba Londres, una revista de traducció, poesia i literatura centrada en les llengües i cultures llatinoamericanes, angleses i espanyoles.