Jesmyn Ward. El lloc dels morts, el lloc dels vius

27.08.2018

Aquesta rentrée Edicions del Periscopi publica Canteu, esperits, canteu, amb traducció de Josefina Caball. És el primer títol en català d’una obra de Jesmyn Ward, una de les autores afroamericanes més destacades de les noves generacions, que ha guanyat dues vegades el National Book Award.

Jesmyn Ward

El passat mes de novembre Jesmyn Ward va guanyar (per segona vegada) el National Book Award amb la seva novel·la Sing, unburied, sing. En una breu però gens gratuïta part del seu discurs, Ward va exposar la incòmoda situació en què es troba quan un lector li parla de la reticència inicial que sent a l’hora d’emprendre la lectura d’algun dels seus llibres perquè no creu que una història sobre negres pobres del sud pugui assolir el grau d’universalitat per ell desitjable, en la mesura que aquests paràmetres no s’ajusten als que configuren l’experiència que reconeix com a pròpia. Les paraules que acabo de reproduir, no són, de fet, el contrari d’allò que entenem per universalitat? Si en literatura el tema no és garantia de cap èxit -és el tractament que se’n fa el que hi pot conduir-, el mateix ocorre en certa manera amb l’abast experiencial, que no depèn en absolut d’una falta de límits en els territoris de la història. I que d’altra banda és més reduït del que creiem.

La trama de Canteu, esperits, canteu (que és com Josefina Caball ha adaptat el títol al català en la seva traducció, que publica Edicions del Periscopi), engega els motors a partir del següent esdeveniment: en assabentar-se que el seu marit (Michael) serà alliberat de la presó de Parchman, una mare (Leonie) fica al cotxe als seus fills (Jojo i Kayla, de 13 i 3 anys respectivament) per emprendre un viatge que farà ser en acció bona part del que una família disfuncional és en potència, però que també exhibirà les deficiències de la seva realitat social. A casa els esperen un avi (Pa) i una àvia (Ma) que exerceixen de pares. La tornada de la presó dona al lector tot el que l’anada promet, i més.

Un dels punts forts de la novel·la és el repartiment de la veu narrativa, recurs que fa pensar inevitablement en una de les millors novel·les de William Faulkner, As I lay dying, amb què comparteix l’alternança dels narradors i, salvant les distàncies, la precarietat del viatge i la família. Tot i ocupar el lloc central, la visió que en Jojo té de les situacions que ha d’afrontar abans, durant i després del viatge tenen el seu contrapunt en la veu de la Leonie, incapaç de fer de mare, rendida a l’hostilitat del món, refugiada en un amor coix i en les drogues, que li fan veure el seu germà difunt i que s’estenen com una epidèmia a la localitat (nominalment) fictícia de Bois Sauvage, Mississipí. Però Ward també fa parlar als morts, als esperits. El tercer narrador és en Richie, un jove que havia estat tancat a Parchman –aleshores granja de plantacions de cotó-, i de qui parla al seu nét en Pa, pres al mateix penitenciari en la seva joventut. És un final horrible el que lliga a en Richie a aquest món, i la possibilitat de salvar-se a través d’en Jojo, capaç de contactar amb els esperits, el que justifica principalment la seva inserció en l’esquema narratiu.

Ward, a la recerca de la universalitat, confecciona el fons de la seva novel·la a partir de tres focus temàtics imperibles. La família, la mort, però potser per damunt de tot -perquè engloba els dos temes anteriors-, el trànsit a la maduresa, la iniciació a la vida adulta d’en Jojo. Estic convençut, però, que una de les idees que han pesat més en la redacció d’aquesta novel·la és el valor de l’acte de narrar. Les històries que en Pa explica a en Jojo -i la insistència d’ell a partir d’un punt determinat- mantenen viva la memòria del palimpsest de crueltat que és Parchman, paradigma de la discriminació racial. I mostren que el passat s’obre pas, sempre. Que com va escriure el mestre Faulkner, it’s not even past.