Jennifer Clement. La gran balada d’amor a Mèxic

25.03.2019

Amb traducció de Ricard Vela, editor de Més Llibres, Amor armat (Gun Love) de Jennifer Clement (1960) reflecteix amb brutalitat i lirisme l’aprenentatge vital que suposa créixer enmig de la violència contemporània d’una Amèrica obsessionada amb posseir armes de foc.

Jennifer Clement

L’autora, nascuda a Connecticut però criada a Mèxic, abans d’Amor armat ha escrit tres novel·les més, diversos llibres de poemes i un volum sobre el pintor Jean-Michel Basquiat i la ciutat de Nova York. El germen d’Amor armat ja es prefigurava en la novel·la anterior, Ladydi, la història d’un grup de dones assetjades pel narcotràfic a la serra de Guerrero.

Poques setmanes després del naixement de la Pearl France, que té dotze anys quan comença la història, la seva mare, la dolça i somniadora Margot France, una dona menuda “que hi podia veure per sota de l’escorça i de la clofolla” de les persones, la va aïllar del món com es fa amb una perla i va fugir amb ella a Florida. A l’aparcament d’un càmping de caravanes d’Indian Waters, al mig del no-res i a prop d’un abocador pudent, Pearl viu durant catorze anys al seient davanter d’un Mercury del 94 que la Margot repinta cada pocs anys, com si fos una casa ―últim reducte de la classe alta de la qual prové, juntament amb objectes com un vaixell xinès d’ivori tallat a mà, una caixa de música de caoba amb incrustacions de petxines, un estoig de violí de pell negra, el vestit de núvia de chiffon de seda de l’àvia, un plat de porcellana de Llemotges, un parell de gots de cristall, alguns coberts de plata i un collaret de perles―, mentre la seva mare viu a la part del darrere i li va traduint el món.

En aquesta bombolla en la qual només hi entren comptades amistats de l’entorn del càmping, sobretot l’amiga April May, no hi té cabuda l’exterior, l’Amèrica contradictòria habitada per gent que té armes a casa, nens amb armes a la motxilla, els Quaderns d’armes per pintar, detectors de mentides, el pastor Rex comprant armes “per aturar la violència als Estats Units”, Pepsi i Doritos engreixant pedrers, pistoles roses per a mestresses de casa, traficants d’heroïna, fugitius, caçadors de caimans, creadors de por i crisis socials generalitzades. El problema arriba quan la Margot s’enamora del Noi Dolent, Eli Redmond, un texà engalipador i emmerdat amb el tràfic d’armes que els regala la primera pistola per “protegir-les” i fa fora la Pearl del cotxe. Li pren el lloc mentre sa mare el justifica, enamorada perduda: “Ell creu que aquesta pistola és com regalar-me roses”. La Margot deixa la feina i s’ha de vendre els objectes de valor.

A la segona part del llibre han passat dos anys i Pearl s’acomiada de la seva infantesa de la manera més cruel. Margot mor per vint trets (perquè “als Estats Units no hi havia amor”) disparats pel senyor No Tornis Pas, un paio que havien acollit mare i filla i havia tornat a gronxar-se pel càmping amb una pistola que li havia donat Eli. La Pearl és rescatada per una freda treballadora del Servei de Protecció de Menors i enviada temporalment a casa de David Brodsky, ’un vell bondadós que viu als afores de Sarasota i acull “nens tirotejats” com la Pearl, en Leo o la Helen.

Un dia la dona dels serveis socials torna per lliurar-li les cendres i les vint bales de la Margot. L’avisa del canvi de casa d’acollida imminent. Ella enterra les cendres al jardí amb l’ajuda de la seva nova tribu, el senyor Brodsky, en Leo i la Helen. La Pearl fuig a contracor amb la Corazón, una dona que vivia a les caravanes i també viu del tràfic d’armes entre Mèxic i els Estats Units, a veure la tomba de la Selena, una cantant tirotejada. Però en un motel de la frontera, la Pearl es retroba amb Eli, l’impostor, i l’encontre desencadena un final impactant que no desvelarem aquí. La importància de l’abans i del després, dos adverbis clau en aquesta història: “A la nostra banda de Florida les coses es beneïen sempre amb una bala, simplement perquè sí”. La sal sempre troba la ferida.

L’estil de Clement creix gràcies a un llenguatge figuratiu que sobrepassa la bonior i crea una atmosfera mística, extravagant, amb personatges ben treballats, de noms simbòlics, versemblants, que fascinen com ho fan els de Flannery O’Connor. Realisme mig màgic, o de conte de fades, bombolles que esclaten quan la vida exterior hi penetra sense contemplacions.

Per a Clement és important com portar la llum a un lloc obscur, el diví cap al profà, la bellesa cap a la lletjor, i ho fa amb un llenguatge poètic de primer nivell que, en ocasions, resulta inversemblant en boca d’una nena petita tan alienada del món que acaba somniant en armes de tantes com en té a l’abast. La nena hereta el setè sentit de la seva mare, la capacitat per sentir els fantasmes dels indis i l’empatia pels objectes.

A Amor armat l’autora pensa en Tennessee Williams, el diàleg de dramatúrgia, el control línia per línia, paraula per paraula, i en paral·lel s’hi endevina una confiança absoluta en el subconscient, en controlar menys l’expressió i comunicar emocions des d’una banda radicalment poètica. Amb una autora capaç de crear petits móns que semblen diorames, Amor armat és la gran novel·la que és, la gran balada criminal, com les de Johnny Cash o Nick Cave, que representa, gràcies al personatge de la ja-no-tan-petita Pearl, una noia innocent envoltada de misèria, fragilitat i solitud que es veurà abocada a créixer a marxes forçades per sobreviure a la jungla. És ella la narradora, en primera persona, des de la seva mirada que va evolucionant a mesura que s’obre a la vida real. Una narradora que té el registre propi de la seva edat: repeteix idees, pensaments i creu en el déu del tabac. Per ella, el cotxe representa una petxina sagrada dins el microcosmos de l’aparcament de caravanes. Com en un joc de nines russes, Pearl s’adonarà que la memòria és l’únic substitut de l’amor. I fa olor de pàtxuli.