Jaume Pont: L’astre lluminós de l’eclipsi

10.12.2014

L’altra llum (Pagès editors) és un recull de poemes dels diferents llibres publicats del poeta Jaume Pont, de vasta trajectòria i de mirada reveladora. Una antologia elaborada pel mateix autor a manera de recorregut pels “afluents d’un sol riu”, per la seva poesia, per la seva rebel·lia. 

Jaume Pont | -Foto de Maria Fernández

Jaume Pont | -Foto de Maria Fernández

Jaume Pont és un poeta singular, la seva poesia, magistral. La seva dilatada trajectòria pels viaranys incerts que ens mostra la poesia en conté grans exemples. Si el nom del poeta, doncs, ja és tota una garantia, El mur i la rosa, el text que encapçala el llibre a tall de pròleg, augura molt més que una mera antologia. Tot un manifest escrit sota l’empara de Benet Rossell, la polifacètica creativitat del qual il·lustra els versos del poeta i, per extensió, les suggerències que inspiren les seves paraules. Dibuixos abstractes en un intent de fer confluir simplicitat en les formes i espectacularitat en els significats, per fer aflorar l’essència que defuig l’evidènia. Una mostra més de l’estreta i ferma aliança que es pot arribar a establir entre la poesia i la pintura.

“Sense el silenci la paraula no existiria. És aquesta coexitència de dualitats, creades per elements tan oposats com intrínsecament lligats, una de les atraccions de la poesia de Jaume Pont. Aquest “bategar constant” de les dues cares d’una mateixa moneda i el misteri que l’embolcalla condueix al poeta a un viatge incert, però no pas impracticable, per acomplir amb el propòsit de revelar matisos de l’experiència només descodificables a través de la utopia, eficient engranatge de l’art. La poesia de Jaume Pont és valenta, captivadora; la seva persistent condició de poeta el porta a “furgar en la memòria” en un intent de comprendre allò que no es veu a simple vista i a afrontar els entrebancs que en puguin derivar, fet que li confereix un atractiu que reté, de bon començament, a tot aquell que vulgui ser còmplice de l’aventura que es juga “al marge de l’evidència”, sempre que s’estigui disposat a acceptar la incomoditat, tan necessària, que en pot resultar.

El camí de Jaume Pont comença el 1976, amb les ànsies de desplegar l’ampli ventall de possibilitats que té el llenguatge (amb una evident predilecció per l’ús de la metàfora) i, amb ell, els Límit(s) que  ens imposa. Malgrat tot, són uns impediments que no fan caure en la desesperació, ans al contrari; empenyen a seguir endavant per descobrir què s’amaga rere Els vels de leclipsi, on respiren, entre altres, l’amor, al qual volem posseir, i el temps, el qual ens posseeix, en un combat de l’instant contra el pas inexorable de la vida que ens endinsa al Jardí bàrbar on augmenta el pes de les dualitats gràcies a les quals es revelen grans certeses: “És en la foscor que arriba el poema”. La importància dels pols oposats i la seva complementarietat s’incrementa a Raó d’atzar, on assistim a la “consumació del crit en el silenci”. També l’absència i la seva càrrega s’erigeixen en elements imprescindibles, així com e conseqüent pessimisme expressat, per exemple, a través de la malaventurada història de Nàpols o en Leopardi i “l’enigma del seu regne”.

De sobte, un cop fort i punyent de la fortuna ens planta davant noves fronteres aparentment infranquejables, però, sortosament, penetrables, que separen la vida abans i després del dolor causat per la mort del pare, una mort posteriorment acceptada que esdevindrà una elegia de l”‘amor que creix a l’hora greu de la flor negra”. Laberints i els seus finals inevitables, mudeses imposades i un amor renovat en un Vol de cendres que ens fa tastar la glopada més amarga de la vida.

El temps, que tot ho revela, i un espai en permanent construcció ens menen vers un Enlloc, en tant que desconegut, on cos i llenguatge comparteixen la calamitat de ser remei i metzina a la vegada, i envolten un inconscient que, talment l’aigua, malda per trobar la seva desembocadura en un camí atzarós.

Un camí que s’atura, també, al reconfortant Divan i al retrobament més explícit amb els aspectes més sensuals de l’obra del poeta el qual, amb una llibertat lírica més evident, se serveix de certa tradició andalusina per tal de viure la passió existencial a través d’una veu externa. Un recurs que es manté i és portat a l’extrem al Llibre de frontera, en què, sota el pretext del descobriment d’un manuscrit, es configura un mosaic de veus àrabo-andalusines que aporten nous matisos als grans temes universals de sempre.

Per reblar el clau, Jaume Pont ens obsequia, al final del recull, amb un dels poemes del seu darrer llibre, encara inèdit, que durà per títol, Càntic d’ombres. El poema “Les paraules” retorna, en certa manera, als orígens d’aquest llarg i fructífer camí, un punt de partida, d’altra banda, mai oblidat. Un homenatge als mots i, a la vegada, un avís, un altre,que alerta de l’arma de doble tall que representen: “Oh mares! Oh deesses de la glòria i l’infortuni!”.