Jaimie Marks is Dead

14.10.2014

Jaimie Marks is Dead ha arribat a Sitges després de passar per Sundance.  El director Carter Smith ens sedueix amb una trama que està lluny de ser una típica aventura de fantasmes. És la història de dos adolescents, un mort i l’altre viu, que busquen allò que els falta.

El film de Carter Smith, apareix ressenyat a uns quants abstractes com “una perla de Sundance”, cosa que el feia una aposta mínimament segura pels espectadors que van poder-la veure el passat dimarts al Festival de Sitges. Comptava amb cares conegudes: la fantàstica Liv Tyler, fent de mare del protagonista i Morgan Saylor, la nena de Homeland, que aquí ja no és tan nena.

L’argument, a qui interessi situar-se és de bon explicar: El cos d’un adolescent anomenat Jaime Marks, un noi que ningú interessa conèixer gaire perquè era un marginat d’institut, apareix vexat a les ribes del riu. A partir d’aquí el fantasma de l’assassinat apareix als nois que l’han trobat, com si els demanés ajuda per resoldre el seu cas. Aviat es veurà que això, és la darrera cosa que importa ja que la trama està lluny de ser una típica història d’espectres buscant justícia i pau. Bàsicament, ens trobem davant una història d’un adolescent mort i un altre de viu que busquen el que els falta.

El més curiós (per no dir que tocava conscientment la ridiculesa) era veure aquell cadàver entranyable que tant s’assemblava al Harry Potter, passejar-se en calçotets durant cent minuts. Com establia una relació amb el protagonista, com s’anaven canviant els rols: el de mort, el de popular, el de freak. L’horror, el misteri i el drama van manar durant la primera mitja hora, després, com molt bé va dir un dels espectadors que abandonaven la sala en acabat: “Esto ha sido como el Sexto sentido gay”.

Sexto sentido pel fet que s’estableix un joc entre móns, però no només el dels vius i el dels morts, sinó entre el dels adults i els adolescents i potser més subsidiàriament, entre el dels poderosos i els febles. L’altra vessant, el de l’ambigüitat sexual del protagonista, queda relegada a un segon terme, el de l’atmosfera que impregna tot el film que no deixa de ser una història d’amor (o d’amistat, tant se val!) gòtica.

Un relat ben tramat (no hem llegit la novel·la de procedència: One of the Sorrow de Christopher Barzak) que juga amb l’ambigüitat de les relacions entre els personatges, amb l’estranyesa vers el món als ulls d’un adolescent que tantes vegades se sent allunyat de la vida i del seu sentit fonamental: estimar i ser estimat.

Finalment, el més lloable de la pel·lícula és que s’ha sabut integrar allò sobrenatural en una posada en escena altament realista. A destacar també la cadència estranya i desconcertant pel que fa al ritme. Tot plegat, una desfilada dels petits monstres emocionals (la vergonya, la por, el desconcert) que tant s’estilen i es deformen durant l’adolescència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Com pot ser que ja a la primer línia hi hagi una falta d’ortografia:
    El film de Carter Smith, apareix ressenyat a uns quants abstractes com “una perla de Sundance”?