Jacint Sala. Me’n vaig sense data

29.07.2014

Poemes escrits al capvespre personal del poeta, a l’hora màgica en què la llum i les ombres dibuixen el traç absolut de la pèrdua i del guany. Jacint Sala (Manlleu, 1945) ha publicat el seu poemari definitiu: Me’n vaig és el llibre que recull les seves motivacions líriques més profundes i alhora és el compendi vital d’un poeta consagrat des de sempre a la poesia més fonda. Aquí hi ressonen dos dels creadors més intensos que hi ha hagut a Occident: Hölderlin i Mahler. Ambdós són les referències estètiques que acompanyen el vers de Sala fins a la riba dels clàssics literaris catalans.

 

Jacint Sala.

El poeta s’acomiada de TOT amb què la vida l’ha anat trenant. Els records de la infantesa transiten al llarg dels versos. Reflexions de caire moral i una concepció negativa del saber: Tot el saber és efímer, com la vida. / El que he anat aprenent té el gust difícil / de ser per a la mort. I el que he sentit, escriu al poema “Atots”, de la primera part. Cada poema del llibre manté una coherència temàtica absoluta. L’estructura dels poemes combina un fragment de text en prosa, de caire quotidià i realista, i una o més composicions de versos decasíl·labs. Sala és un dels poetes catalans que més bé ha escandit els decasíl·labs al llarg de tota la seva obra. Me’n vaig és un comiat líric i biogràfic, és clar. El poeta es prepara per acollir la mort amb serenor i confiança. És conscient que la mort és el que pot omplir definitivament la seva individualitat essencial: I enselles el cavall. Per més difícil / que sigui aquest adéu, la mort madura (“Desert”). Com bé ens ha advertit el poeta, el saber és fútil i s’acosta a un oci trivial. Ell prefereix el coneixement sense data de caducitat dels poemes escrits:

Sense data

¿Què en fareu, del poema, si us en dic

la nit que el vaig escriure, o el matí

que vaig deixar-me seduir pels mots

tenyits d’esgarrifances o de sexe?

La mort ja es cuidarà d’aquests afers.

Posar dia al poema és com voler

temptar-la i provocar-la. Ja és prou gran.

Datar un poema és començar a morir.

Deixeu que els versos sols es perverteixin.

El poeta és ben conscient del text poètic com un cos verbal autònom. La paraula poètica és generadora de vivència per damunt de la vivència original. És un coneixement que porta cap a un altre coneixement, sempre més enllà dels mots i també més lluny del viure íntim individual del poeta. Al llarg del poemari la mort és l’altre jo, allò que permet el coneixement d’un mateix. La mort és el mirall líric i humà del poeta, en aquest cas. Ha arribat el moment de passar revista als fets viscuts, a les pors mal assumides i als desencisos emocionals. El paper de Déu per al nostre poeta és tan sols una direcció vital que no va donar fruit en si mateix al llarg de la vida. És un episodi de la infantesa, només. Prefereix escriure que el camí és destí, o certesa. Per això cal destacar la seva composició poètica “Cant espiritual”. Després de Maragall, després de Palau i Fabre, Jacint Sala s’hi integra de ple en la tradició poètica catalana en escriure el seu “Cant espiritual”. Vegem el fragment final:

T’havies amagat a dins dels llibres

i jo aprenia de llegir-te amb llavis

cansats de tant buscar-te. Està plovent

i ja no em queda temps per tornar a ser

l’infant que protegia el teu poder,

la teva més eterna solitud,

els teus enigmes closos, oh Déu clos,

incomprensible, intuït, ombrívol.

(“Cant espiritual”)

Sala ha sabut construir el relat íntim del seu encontre personal i intransferible amb la mort que l’habita i que l’interroga. Ho ha sabut escriure amb l’extrema lucidesa que tan sols és capaç de transmetre el poeta coneixedor de l’extrema bellesa. Allò més essencial serà sempre allò més bell:

La mort té por de viure’m, i s’espera

que agafi el son i m’hi pugui assemblar.

Si goso encendre el llum, des del mirall

dels vidres entelats de la finestra,

em mira sorneguera com la miro.

Torneig acerb de gossos expectants.

(“Insomnis”)

Me’n vaig, de Jacint Sala. Pagès Editors. Biblioteca de la Suda, 157.