Ja ens estreny el plural

18.04.2019

Uri Costak (Barcelona, 1973) debuta a Ara Llibres amb una nouvelle, L’estilita, que té més les virtuts d’una faula que les d’una novel·la. Publicada dins la col·lecció de narrativa Amsterdam amb un format mini i cobertes de cartoné, L’estilita se’ns presenta com una petita joia editorial que hem de valorar en la seva justa mesura.

Uri Costak, l’estilista, concentrat  dins la caravana on ha escrit parcialment la novel·la

L’estilita ens situa en un poblet de França, Gyors de la Montagne, una localitat coneguda per l’estàtua eqüestre del comte Italo Rodari que presideix la petita plaça Major. Una nit de tempesta, un mal llamp decapita l’estàtua, autèntic símbol de la comunitat. Aquesta calamitat posa en qüestió la identitat de Gyors i fa perillar el modus vivendi de la gent del poble, molt dependent del turisme. La trencadissa deixa una ferida oberta al bell mig de la plaça, i un buit vertiginós per a una població que havia fiat tota la seva raó de ser en la figura llegendària d’un comte medieval, Italo Rodari, el nom del qual ens remet tant a Italo Calvino com a Gianni Rodari, un dels autors de literatura juvenil més genials del segle XX. L’homenatge implícit a aquests dos grans escriptors italians es pot llegir com una declaració poètica.

Sense que l’alcalde i els seus sequaços hagin de fer res per redreçar la vida del poble, un bon dia un individu misteriós es planta a la plaça Major i decideix enfilar-se al pedestal i quedar-s’hi, talment com el baró rampant d’Italo Calvino. La seva sola presència es converteix ben aviat en una atracció que multiplica per mil l’atenció mediàtica sobre Gyors. De la figura d’aquest estilita misteriós en sabrem ben poca cosa al llarg de la novel·la, perquè Costak no es proposa tant fer psicologia ni explicar-nos les motivacions d’aquest personatge sinó sotmetre el seu experiment literari a un laboratori sociològic. Gyors recupera el tremp turísitic i l’estilita arriba a cridar l’atenció al president de la república francesa. Costak construeix aquesta hipèrbole amb una naturalitat que no ens distreu mai del que és essencial. De tot plegat, en surt un relat que oscil·la entre la política ficció i la faula moral.

L’incendi de Notre-Dame dona a aquesta història una actualitat inesperada, no només perquè el relat es desenvolupi a França sinó perquè aborda la mateixa commoció que han sentit els francesos en veure com es malmetia el símbol més sonat del seu patrimoni col·lectiu.

Uri Costak explora la tensió entre la pulsió individual i la col·lectiva. Al poema “In memoriam” Gabriel Ferrater justament parlava d’això en aquests termes: Potser el terme millor és l’egoisme, / i és millor recordar que als catorze anys / hem de mudar de primera persona: /ja ens estreny el plural, i l’exercici / de l’estilita singular, la nàusea / de l’enfilat a dalt de si mateix,/ens sembla un bon programa pel futur”. L’estilita explora la dialèctica entre les exigències de la primera persona del singular i la del plural. És a dir, l’harmonització entre les necessitats egoistes de l’individu i les necessitats de la col·lectivitat, que no sempre coincideixen.

Uri Costak ha escrit una faula que es pot llegir com una auca. Els capítols, breus com miniatures, es podrien il·luminar amb una vinyeta. Som davant d’un llibre que podria tenir un llarg recorregut entre els lectors joves si l’editorial sap encaminar-lo i fer-lo llegir a mestres i professors que el puguin convertir en una lectura per a adolescents. Els temes que obre i planteja Costak en aquest relat donarien molt de joc per obrir un debat a l’aula. L’estilita és una novel·la per a tots els públics, però també una lectura ideal per a aquella edat en què, com deia Ferrater, “ja ens estreny el plural”.

Etiquetes: