J.S. Bach, Pau Casals i les Suites per a violoncel

8.04.2013

Molts recordem i som capaços de citar el discurs de Pau Casals aquell dia a  l’ONU, però només els melòmens i els músics sabem bé com de rellevants van ser les sis Suites de J.S.Bach a la vida del nostre violoncel·lista. El periodista musical quebequès Eric Siblin ha escrit un llibre que cap català fins ara no ha estat capaç de fer.

Pau Casals

Eric Siblin va quedar tan enlluernat després de sentir aquestes suites que va decidir investigar-les a fons. D’aquí que el 2009 publiqués The Cello Suites: In Search of a Baroque Masterpiece. A l’abast en espanyol: Las Suites para violonchello. En busca de Pau Casals, J.S. Bach y una obra maestra (Turner, 2011).El títol és més que clar. Es tracta d’un llibre que teixint un fil conductor a partir de les Suites per a violoncel parla del seu gran autor, el compositor Johann Sebastian Bach, i del seu descobridor, el cellista Pau Casals. La música és la protagonista d’aquest llibre, que no és ni una novel·la ni un assaig corrent. Per alguna cosa li va valdre el premi al millor llibre de l’any 2010 segons The Economist (entre d’altres). Eric Siblin mai no s’havia interessat tant per a la música clàssica. De fet, és documentalista i periodista de pop-rock, però el magnetisme d’aquestes peces barroques se’l van endur a voltar món.

El llibre s’estructrua en sis capítols, un per a cada suite. De la mateixa manera com ho està cada suite, els capítols consten de diferents parts, una per a cada moviment (preludis, allemandes, courantes, sarabandes…). L’autor no només enllaça moviment rere moviment, les paraules com si fossin notes, sinó que ens parla en tres línies narratives. Per una banda, ens fa conèixer Bach, compositor obstinat i treballador, en la seva faceta més humana. Per l’altra, relata també la vida de Pau Casals, subratllant la seva lluita antifeixista. I per últim, seguim el recorregut que fa el mateix Eric Siblin per a conèixer millor les Suites i, a poder ser, acabar trobant-ne la partitura original.

Si el lector es sedueix pel misteri que plana sobre les partitures originals, no trobarà cap desenllaç que l’assossegui. Siblin investiga, però en realitat la seva recerca no és més que l’excusa per parlar de tot això (de moment, el més semblant que tenim als originals de les suites són les transcripcions que en va fer la dona de Bach). L’inquiet periodista, però, s’entrevista amb violoncel·listes destacats com ara Mischa Maisky, s’incorpora en un cor per cantar la Missa segons Sant Mateu de Bach i fins i tot intenta aprendre a tocar el violoncel. El resultat és una narració conquistadora, un relat amb pessics de misteri, amb devoció per la música i amb especial atenció a la vida de dos grans músics.

De J. S. Bach (Eisenach, 1685- Leipzig, 1750) podem dir-ne moltes i moltes coses, però per això val més que en llegiu les biografies o aquest mateix llibre. Tenim sort que F. Mendenlssohn i R. Schumann en van ser bons promotors al segle XIX, ja que Bach no fou mai famós, en vida. Siblin ens n’explica la vida personal i el treball constant. Els èxits dels fills i les complicacions laborals que tenia amb Frederic el Gran. Òbviament, l’autor ens intenta descobrir també com va ser el procés de composició de les Suites, les particularitats de cadascuna i les incògnites que hi ha al seu darrere (per què la núm. 5 necessita una afinació alternativa? Per què la núm. 6 exigia una corda més?). També coneixem, de gust, com va néixer L’art de la fuga o La passió segons Sant Mateu, obres que, com les suites, també són del tot excepcionals. El llibre ens transmet bé el regust amarg de la vida de Bach: llavors, un compositor de reconeixement incoherent amb el volum de treball i esforç.

 

J.S. Bach

El detall més bonic del llibre és que Pau Casals (El Vendrell, 1876 –  San Juan, 1973) va fer-se famós després de tocar i fer conèixer aquestes suites. Les va descobrir una tarda del 1890 en una llibreria de vell del carrer Ample de Barcelona (l’edició que trobà Casals era de Friedrich Wilhelm Ludwig Grützmacher). Des de llavors ja s’han enregistrat més de 50 gravacions en estudi i s’han fet més de 75 edicions diferents de la partitura. Eric Siblin és sorprenentment fidedigne a l’hora d’explicar la situació política que visqué Casals, i fa honor a la seva persona tal i com l’expliquem des d’aquí. Ens n’explica els viatges continus i el seu llarg silenci com a forma de protesta contra el Franquisme. Parla bé del cèlebre trio de cambra i de les amistats que l’acollien i el visitaven mentre s’estava a Prades, on feu un excepcional recital íntim i reivindicatiu de suites. Tocà molt fins als 96 anys, quan va morí a Puerto Rico. Fins llavors, tocava una suite cada dia de la setmana, i els diumenges repetia la núm. 6 (la més difícil de totes). Tocar les suites és un repte però un plaer que els violoncel·listes agraïm als mestres Bach i a Casals. Són l’obra que, sense dubte, encapçala el nostre repertori.

Us preguntareu per què he volgut ressenyar i parlar d’aquest llibre, que està publicat en espanyol a Turner des del 2011. Doncs ho faig perquè com a violoncel·lista trobo que aquest llibre és molt amè encara que hi constin continguts tan concrets però interessants. A banda que el seu interès pugui anar més enllà de l’entès en música sinó també del melòman o curiós, tinc una altra raó per reivindicar-lo. El primer que vaig pensar mentre l’anava llegint va ser que Eric Siblin havia arrabassat l’oportunitat d’escriure una cosa semblant a un català. Un de nosaltres hauria tingut més clar el context de Casals i la història del país, que tant de pes té a la seva biografia. A més a més, farà un any que tenim un bon documental de Pau Casals, però sempre he trobat que no ens havíem interessat prou profundament en la vida d’una de les nostres figures internacionals. I ha hagut de ser un periodista forani, que tampoc no és crític de “clàssica”, el qui acabi escrivint sobre l’estrella del Barroc musical, l’obra cabdal cel·lística i l’intèrpret que va fer justícia a tot plegat. Per més inri, el llibre no ha estat traduït al català, però confiem que algun editor faci el pas. Aveniu-vos a treure una mica la pols a la història i passar una bona estona llegint sobre músics i música. La banda sonora que pot acompanyar la lectura és prou clara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Només una precisió: la “Missa segons sant Mateu” no existeix. O és la Missa en si menor o és la Passió segons sant Mateu. Estaria bé que l’autora ho aclarís, tot i que és poc rellevant en l’article.

    • Francesc, tens tota la raó, suposo que vaig tenir un lapsos i va quedar senser corregir. En un altre lloc del text parlo de Passió segons Sant Mateu que, com bé dius, és el nom correcte. Disculpes.