Terricabras: “No hem de tolerar la ignorància que se’ns imposa”

9.04.2018

En una entrevista al programa Més 324, Josep Maria Terricabras feia una puntualització inicial a Xavier Graset, que l’havia presentat com a eurodiputat d’ERC al Parlament Europeu. Terricabras aixecava els braços com un director d’orquestra i matisava que, de fet, ell és eurodiputat per ERC. S’ha d’anar en compte amb el llenguatge. Aquesta anècdota és una síntesi il·lustrativa d’Allò que som (Edicions de 1984), perquè “el món dels humans és bàsicament un món de paraules”.

Josep Maria Terricabras. | © Ester Roig

Precisament quan està més enfeinat a Brussel·les, el Terricabras filòsof torna a treure el cap amb la publicació d’un llibre que segueix l’estela d’Atreveix-te a pensar o I a tu què t’importa?. “Però ara soc jo el que he decidit pensar en veu alta”, potser per no recloure’s en el pensament taciturn i inactiu, per compartir les seves idees i projectar-ne d’altres. O potser, com diu ell mateix, per “ajudar a exercitar la defensa personal”. El que està clar és que Allò que som destil·la l’essència de la filosofia de Wittgenstein a propòsit del llenguatge: la manera humana de reaccionar davant una realitat que intentem fer nostra.

Terricabras no és cap fan dels dualismes, però tot i així em fa gràcia dir d’ell que és una res cogitans que hi veu tan clar com el poeta quan dorm després de rebatre un argument cartesià. El llibre que acaba de publicar és una reflexió molt llegidora en forma d’assaig sobre la condició humana amb aquest gran pal de paller que és el llenguatge: Allò que som, que és allò que ens fa humans i ens diferencia dels animals, és exactament la capacitat de fer servir la paraula per expressar-nos. Segons Terricabras, “sense respecte pel llenguatge som molt poca cosa, si és que en som alguna”, perquè d’aquesta manera ens faltem el respecte a nosaltres mateixos.

Ell, naturalment, ha predicat amb l’exemple i ha fet servir el llenguatge amb el rigor i la precisió consubstancials que reclama el contingut del text. En total hi ha 23 capítols que són com entrades esparses de dietari, un relat fragmentat però embolcallat per una unitat conceptual tan extensible (res d’extensa) com les possibilitats del llenguatge, entès com a mitjà de comunicació i com a medi en què vivim.

 

Llenguatge ideològic

Allò que som és un examen gairebé diria que de consciència sobre les arestes més significatives i controvertides de la nostra existència mundana: la identitat, la felicitat, la por, la seguretat, la tolerància, la veritat, la mentida i la postveritat, el posthumanisme, el soroll i el silenci, l’error, el valor de les opinions, el progrés, la igualtat, els drets i els deures, la relació amb els animals, la memòria, la mort, l’absència… I totes, encara que alguns il·luminats apel·lin al món interior com a refugi, acaben derivant en l’ordre social, en la política. Millor dit: en la ideologia, que és el gran adulterant del llenguatge.

Doncs bé, quin millor exemple per explicar la importància de la ideologia que la Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda? Terricabras hi fa referència, d’una banda, per parlar dels drets dels animals i la nostra responsabilitat moral com a repte de present, però sobretot ho fa per demostrar l’abast de la magnitud ideològica. Concretament quan els arguments racionals grinyolen. I més concretament per justificar la nostra superioritat.

Josep Maria Terricabras al pati de l’Ateneu Barcelonès. | © Ester Roig.

La Disputa de l’ase –en parlava Josep Pedrals– és un debat entre un humà (Fra Anselm) i un animal (un ase) que discuteixen sobre aquesta qüestió i l’eventual legitimitat del domini humà a la Terra. Però l’ase, molt hàbilment, refuta totes les raons exposades per Fra Anselm. Menys l’última: l’Encarnació humana del Fill de Déu, que és incapaç de rebatre racionalment perquè l’argument de Turmeda és purament teològic. Aquesta és la manera d’imposar la ideologia quan les raons lògiques del llenguatge no funcionen. Proclamant, com diria un capellà a missa de dotze, el misteri de la fe.

De Wittgenstein a Descartes passant per Turmeda, el fil referencial que Terricabras fa servir té moltes altres agulles (filosòfiques, literàries, religioses), algunes visibles i d’altres que no ho són tant, entre les quals destaquen els noms de Sòcrates, Kant, Hegel, Nietzsche, Popper, Shakespeare, Campoamor o Ponç Pilat. L’eurodiputat per ERC els rebat, els complementa i els pondera per consolidar la disposició del seu pensament. Encara que estiguem parlant d’un assaig filosòfic, Allò que som no s’oblida de la democràcia i la UE.

 

Justificar les preguntes

Terricabras m’explica que confia en la Justícia alemanya perquè té el convenciment que interpreta el contingut i no la forma dels fets. De moment, amb la posada en llibertat de Carles Puigdemont, li han donat la raó. Li pregunto, a propòsit de la paradoxa de Popper sobre la tolerància (hem de tolerar els intolerants?), què té a dir sobre la Justícia i la Política de l’Estat espanyol, i ho té claríssim: “No hem de ser tolerants amb la ignorància que se’ns imposa”, aquella que es fonamenta en el missatge de la por, el dogmatisme i el monopoli de la veritat. Ideologia pàtria.

Per què sempre es diu que s’han de justificar les respostes, es pregunta Terricabras, sense demanar abans que es justifiquen les preguntes? La decisió del tribunal de Schleswig-Holstein, que ha considerat “inadmissible” acusar Puigdemont d’un delicte de rebel·lió, n’és un exemple. La pregunta era si se’l declarava culpable o no, però aquells que el volen engarjolar perquè sí que l’hi consideren no han donat mai cap explicació raonabe, ni honesta, ni digna que es pugui justificar. I això és perquè no en tenen cap.

Són els que acusen els polítics catalans de violència però deixen més de 1.000 ferits l’1-O. Els mateixos que sempre s’han emparat en l’acatament obtús de la llei per imposar la força i que ara no tenen més remei que empassar-se les seves paraules. La decisió de la Justícia alemanya els retrata, i ho fa començant per l’arrel de l’arbitrarietat desmentint el seu discurs de la violència, ço és, el seu ús del llenguatge. Deixem que el filòsof ho expressi a la seva manera, fent un joc lingüístic, per rematar l’explicació amb una sentència aforística que Fra Anselm segur que aplaudiria: “Quan exposem, també ens exposem”. Allò que som.

Josep Maria Terricabras. | © Ester Roig.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un article molt interessant i malauradament necessari! Sempre m’ha semblat molt interessant la lectura que Terricabras fa de Wittgenstein (sobre tot de la frase «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món»). Tot i que aquesta nova interpretació d’Anselm Turmeda tampoc es queda curta.

  2. El meu primer director del CNRS (aquest a Perpinyà) un dia em va dir (a proposit del “llenguatge”: és perquè podem parlar (=tenim les eines per a fer-ho) que podem PENSAR. (i no a l’inrevés, com es diu moltes vegades; pero aquells qui ho diuen fan els lloros, son papagais que repeteixen tots els llocs-comuns.
    Mentre que Terricabras és un meravellos i aclaridor pensador de veritat. I tan simpàtic! sense fer mai el setciències! Quin home ! que rebi, fins de lluny, les meues gràcies