j.l. badal. Cantar es fa tocant herba

22.04.2018

D’un temps ençà, en diferents cenacles de lletraferits, se sent parlar de forma insistent de l’escriptor j. l. badal. El motiu rau en el fet que es tracta d’un poeta de pensa pregona i, alhora, estil original. Adjectius que no sovintegen en el vast panorama literari del nostre territori.

Josep-Lluís Badal

Deliberadament he escrit el seu nom de pila en minúscules per exprés desig d’ell mateix. El nom l’ha anat escurçant, minvant amb el pas del temps i ha eliminat les majúscules habituals. És la necessitat que, com apuntava Maurice Blanchot, té l’escriptor de desaparèixer, de fer-se invisible, d’abstenir-se, diria jo, per fer perceptible la seva obra i atorgar un protagonisme intransferible al lector.

Josep Lluis Badal, com ja he dit, és tema recurrent de conversa, en especial des de la publicació a finals de 2017 de l’imprescindible assaig-novel·la Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents (Ed. Rata). Un compendi de pensaments, lectures, relats i records no datats que cerquen l’essència del dir, del fet de narrar. O, com ell mateix diu, el llibre és: «Una pedra. O un ocell. O un llibre». Bernat Puigtobella, en un article publicat aquí, l’ha descrit com un «autor bocabadat que destil·la vivències i lectures que es confonen en un aiguabarreig palpitant i autèntic». Mentre el llegia em va arribar un perfum, entre d’altres, de J. L. Borges, és possible?

Estem, doncs, davant d’un poeta, contista, novel·lista i assagista, educador de gossos i adolescents, entre altres quefers, que desafia els cànons i els límits de tots els gèneres per elevar a la ficció històries senzilles i sensacions materials amb la màgia de la paraula. Trenca els cànons poètics més ortodoxos per construir una poesia que qüestiona la forma i el mateix material amb el qual treballa. Juga amb el cruixir dels mots per anar a l’essència pura. Escriu amb abús del present, pocs adverbis i menys conjuncions, i amb un jo molt amagat  per obrir una poesia no conceptual i trencadora.

Es va donar a conèixer com a contista amb l’hermètic La casa sense ombra (Proa, 2000). Com a poeta va excel·lir amb els poemaris O pedra (Óssa Menor, 2002) i Blanc (Samarcanda, 2010), escrits amb llenguatge elaboradíssim. En literatura infantil va escriure Els llibres d’A (La Galera, 2014) i la sèrie d’aventures de Jan Plata, entre d’altres.

A finals de 2017 l’editorial Jardins de Samarcanda ens va regalar la cirereta d’aquest mestratge: el poemari Cants Materials. Afegint un còdol més a la seva particular originalitat, Badal ens presenta cada un dels poemes del llibre parafrasejats d’una referència, d’un subtítol, que situa el lector en el cant que el poeta vol materialitzar. Referències que van, per exemple, des del «Canten 93 quilograms», «Canta Juana Fontiveros, fugitiva, el Carib, 1714» o un altre més propi com és «Canta un núvol blanc». Una poesia el·líptica que mostra la nuesa de la paraula. Tot i que després d’un viatge mai sabem exactament cap a on tornem, el poeta encapçala el poemari amb una resolutiva citació de Novalis: «Cap on anem? Sempre cap a casa». Tota una declaració d’intencions.

Poemes sense aforismes, que trenquen la tònica a què darrerament ens té acostumats la poesia catalana. No hi ha rima, ni mètrica, ni música a primera oïda que amari la lectura. On és, doncs, la poètica? Potser en la multiplicitat de referents? En el contrast inversemblant dels materials? En el cant que resulta de conjugar vent i fusta, natura i dolor? És poesia del més alt nivell dir que «l’alegria és l’alè de l’aigua quan s’és núvol»? Qui no s’estremeix amb versos com «només els ossos em rimen»? Com no subratllar cants com «per acollir el tronc el pollanc deixa caure fulles de saviesa»?

El vast coneixement que Badal desplega de la flora i la fauna és el punt neuràlgic que dóna força a «la sintaxi dels arbres» i, per tant, als versos. És així com els materials esdevenen metàfora a través del cant, «una llàgrima de pedra». S’endevina una correlació subterrània entre la mística de la naturalesa i les diferents atmosferes que ens presenta cada poema. És així com s’entén que «els núvols arrelen amunt».

Badal no descriu, és poema. Un poema que és en sí una nova realitat, com els núvols tan recurrents: «Sap tant poc un núvol, essent-ho tot!». Escriure un poema és reviure sense tenir consciència de la repetició. És per això que tot poeta només experimenta el sentit del poema mentre aquest s’està escrivint o llegint perquè «la matèria se sent a si com gesticula sola». Fora d’aquesta realitat el poema no té cap sentit.

«Un camí d’aigua és el premi», j l badal dixit.