Ivànov: un “work in progress” allunyat de Txèkhov

El muntatge té l’aparença d’un work in progress experimental que serveix perquè el director ens hipnotitzi amb els seus variats i imaginatius trucs escènics.

Ivànov és un petit propietari de la burgesia rural russa de finals de segle XIX que després de molt de treball i d’una vida intensa ha acabat quasi arruïnat i casat amb una dona a qui d’un temps ençà ha deixat d’estimar. Per esgotament físic i sobretot anímic, Ivànov tot d’una perd l’esma, no troba sentit a la vida, i cau en un estat de melangia que afecta directament tota la gent que l’envolta: primer la seva dona, malalta de gravetat, i després la filla d’un propietari rural amic seu, la qual s’ha enamorat d’ell i té l’esperança de salvar-lo.

Txèkhov probablement és l’autor que més s’assembla a Shakespeare en el sentit que és capaç de presentar sobre l’escena l’ésser humà amb tota la seva complexitat: els problemes, les alegries, les idees, les passions o les frustracions que projecten els seus personatges són tan reals que creen la sensació de no estar veient una ficció, sinó autèntics retaules de vida real. Txèkhov afirmava que ell no volia reflectir “cap dolent ni cap àngel”, ni pretenia “acusar ni vindicar ningú” (de fet, el personatge més “honrat” i “acusador”, el que presumeix de més superioritat moral davant de tothom, Lvov, és humiliat al final de l’obra). Amb tot, però, Ivànov no deixa de ser un drama primerenc que mescla tragèdia amb comèdia i que encara beu del melodrama vuitcentista: la individualitat predomina per damunt del drama coral i els soliloquis del protagonista lamentant la seva dissort apareixen amb freqüència. Ara bé, els personatges que giren a l’entorn d’Ivanov, tot i que encara més ombrejats que no pas de traç fi, ja presenten les característiques emocionals polièdriques que posteriorment retrobarem augmentades i millorades a les quatre grans obres de l’autor: La gavina, Les tres germanes, L’oncle Vània i L’hort dels cirerers. Txèkhov va tenir molts problemes a l’hora de trobar actors que s’ajustessin a la interpretació que requerien els seus personatges. La necessitat de treballar cada detall del text el va dur a col·laborar amb els directors Nemeròvitx-Danchenko i Konstantin Stanislavski per tal de cercar interpretacions que permetessin projectar versemblantment aquests retaules de vida damunt l’escena i allunyar-se de la interpretació convencional dels drames i melodrames burgesos del XIX. No és inadequat afirmar, doncs, que la interpretació teatral té un abans i un després de Txèkhov.

Àlex Rigola ha presentat una versió lliure d’Ivànov en què ha reduït el nombre d’actors i ha retallat substancialment el text de manera que l’espectacle encaixés amb una actualització radical de l’obra. En un escenari central amb públic a banda i banda, els actors van vestits de carrer i conserven els propis noms per comptes dels noms dels personatges; l’oci dels burgesos rurals no són els jocs de cartes, sinó l’esport (futbol i tennis) i tota referència a l’època de l’autor és eliminada, així com certs diàlegs o intervencions dels personatges. Un dels actors, a més (Nao Albet), canta alguns temes pop-rock en escena, guitarra en mà, mentre l’obra avança.

L’atractiu visual de la proposta és inqüestionable i es troba en la línia de la coneguda imaginació escènica del director. Rigola és un mag a l’hora de presentar i resoldre situacions amb cops d’efecte simbòlics que impacten l’espectador i que formalment fan fluir d’allò més el que proposa. Tanmateix, un excés de personalització en les obres de Txèkhov sempre és una trampa, ja que la vida batega dins dels personatges a partir de detalls aparentment intranscendents, però que aporten color i forma a totes les seves creacions. A l’actor d’una obra de Txèkhov li cal tot el que l’autor li fa dir –i no dir– per poder traspassar aquella línia impossible que consisteix a mostrar un ésser humà real damunt l’escena per comptes d’un personatge. La reducció dels suposats “elements superflus” del text –quin oxímoron tractant-se de Txèkhov!– comporta inevitablement una simplificació dels personatges que fa trontollar l’engranatge de l’obra.

Si, per exemple, a Anna Ivanovna (Sara Espígul) li manlleves part dels seus diàlegs i n’escapces la seva vitalitat, el personatge perd relleu, esdevé una simple moribunda que projecta quasi sempre el mateix registre i mai assolirà la força i el color que posseeix el personatge original. El mateix li succeeix a la jove i vital Saixa Lébedeva (Vicky Luengo), la qual tot i la seva curta edat viu un autèntic tour de force emocional a cavall entre les esperances dipositades en el seu admirat Ivànov, els seus anhels personals i la relació amb els seus pares. Luengo, com Espígul, ha de treballar un personatge complex amb un material incomplet. Malauradament, aquesta reducció i pèrdua conseqüent de pes dels personatges afecta bona part dels intèrprets del muntatge: els dos personatges madurs, el comte Xabelski (Pep Cruz) i el propietari Pavel Lébedev (Andreu Benito) salven els seus personatges per l’experiència i força escènica que projecten tots dos actors (Xabelski, però, a l’original és més tragicòmic del que a Cruz se li permet mostrar), mentre que els més joves, l’administrador Borkin (Pau Roca) i el doctor Ievgueni Lvov (Nao Albet) resulten massa esquemàtics i la interpretació de tots dos actors és plana i sovint forçada. Els rols originals de Marfa Babakina (Àgata Roca) i Zinaida Savitxna (Sandra Monclús) són més limitats i les interpretacions de totes dues actrius s’ajusten prou al text thekhovià. De tot el muntatge, Joan Carreras és qui surt millor parat perquè és a qui se li respecta més el text, per bé que les apuntades mancances dels seus companys llasten també la seva interpretació.

Comptat i debatut, Àlex Rigola presenta un muntatge visualment brillant, però coix des d’un punt de vista interpretatiu, no pas a causa dels actors, sinó per la pobra versió de l’obra. El muntatge, doncs, té l’aparença d’un work in progress experimental que serveix perquè el director ens hipnotitzi amb els seus variats i imaginatius trucs escènics. El producte final, però, resulta difícil de classificar i, en tot cas, queda allunyat de la riquesa i la complexitat de l’obra original d’Anton P. Txèkhov.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació