Itineraris interiors

“El viatge més llarg és el viatge cap al propi interior”, escriu Lluís Ylla (Balenyà, 1956), escriptor i editor d’Itineraris interiors (Fragmenta editorial). El viatge cap a l’interior de cadascú és el més llarg, i també el més desconegut, ja que no hi ha mapes que hi portin, tan sols es compta amb la pròpia intuïció i amb algunes orientacions procurades per altres caminants quan tenim la sort de trobar-ne pel camí.

Aquest és el propòsit d’Itineraris interiors: escoltar-llegir les experiències i reflexions d’aquells que, com nosaltres, un dia es van posar a caminar. No perquè cada dia no fem passos, que en fem molts, sinó passos fets amb la consciència de donar-los cap a una destinació que no és lluny sinó tan a prop que esfereeix: el nostre ésser real, aquell que sentim profundament encara que no el puguem tocar amb les mans, tot i que si ens posem la mà al cor sembla que hi bategui, com apunta Luis López, un dels caminants que transita per les pàgines d’Itineraris interiors. D’aquí ve que amb aquesta mateixa consciència del que és real en nosaltres, un altre dels caminants, Pablo d’Ors, afirmi en el seu testimoni: “¿Què significa viure espiritualment? Simplement, estar viu”. Ser conscient, ser present a cada instant, ser en aquest moment i no en cap altre en cos i ànima. “L’home o dona espiritual és precisament aquell o aquella que viu plenament immers en el que és real”, diu Pablo d’Ors. Per a res, doncs, als núvols, tot i que sigui tan atractiu contemplar-los com es contempla un quadre. El real en nosaltres és la nostra vida viscuda en la plenitud del moment.

Tots els camins duen a Roma, diu la dita popular. A la Roma física, geogràfica, històrica, però també a la Roma simbòlica, espiritual. En els capítols d’Itineraris interiors s’invita als lectors a meditar sobre set camins transitats per set caminants: Pablo d’Ors a través de la pràctica del silenci; Ruth Galve a través de l’or de la paraula; Ricardo Pinilla a través de les fonts de la saviesa; Cristina Álvarez Puerto medita a través de l’art (Puerto és també l’autora de les delicades il·lustracions que acompanyen aquest llibre tan recomanable en els nostres dies sovint ben desorientats); Luis López fa camí a través de la corporalitat; Ramon Maria Nogués transita pels camins que la ciència il·lumina; i Lluís Ylla, el curador del llibre, ofereix la seva meditació sobre l’espai i el temps. Meditacions que són acció viva, presència, ja que els caminants fan un camí cert: el camí cap a la pròpia vida tot sentint-se viure.

Diria que el caminant s’assembla molt a l’aprenent o al deixeble. Perquè caminar i aprendre és tot u. A ningú no li són estalviades, és clar, les pedres del camí, les caigudes, les ferides. I ha de ser així, ja que d’altra banda no podríem comparar les experiències. És per aquesta raó que en la talaia dels anys es veu que res no és inútil, que tots els accents són vàlids i que ningú no pot fer el camí per nosaltres. Allà on hem d’anar hi hem d’anar nosaltres. Podem caminar acompanyats alguns trams, compartir conversa, aigua i pa, però la ruta que du al nostre interior és particular i única, si bé en diàleg… “Vivim en diàleg constant amb nosaltres mateixos (…) aquesta conversa ens du a explorar els territoris més ignots”, escriu Ruth Galve. No es té consciència del jo interior sense el tu interior, allò que parla amb nosaltres des de nosaltres i que ens dóna la consciència de l’alteritat en l’existència. Així el jo-tu es constitueix en la paraula primordial, una conjunció que defineix el nostre ser al món, tal com la va conceptuar el filòsof jueu Martin Buber en el seu llibre de referència.

“L’únic espai a colonitzar és l’espai interior”, escriu Lluís Ylla en les seves reflexions. L’autor ens vol dir que som fora del nostre propi espai, l’únic que tenim el dret de colonitzar? Sens dubte la major part del temps som fora del nostre espai real, distrets. Vet aquí, doncs, el que ens cal: concentració, presència, ser presents de manera radical en l’espai i en el temps en tot lloc i en tot moment. Ens hem posat en camí per aquesta causa? Segurament. Perquè un dia ens vam adonar que érem a tot arreu menys en nosaltres mateixos i que fèiem massa coses arrossegats pel corrent. La casa deshabitada, el paisatge ignorat, el país desconegut són metàfores del misteri que és encara el nostre ésser real: el que toca de peus, de cap i de cor en la naturalesa, la visible i la invisible en comunió. A Itineraris interiors se’ns convida a pensar-hi, però, sobretot, a viure-ho, cadascú amb la seva llibreta, amb la seva recepta, no hi ha ningú igual a un altre.