Istanbul, entre el Decameró i Dostoievski

11.04.2018

Burhan Sönmez, escriptor, advocat, professor universitari i activista pels drets humans turc, ha visitat aquest passat 6 d’abril la ciutat de Barcelona per presentar la novel·la Istanbul Istanbul (Periscopi), la seva primera obra traduïda al català. Marta Vilà en fa la seva lectura a Núvol.

Burhan Sönmez a l’Ateneu Barcelonès | Foto: Luay Albasha

Sönmez ha estat convidat pel PEN català , l’Ateneu Barcelonès i Edicions del Periscopi per la seva voluntat de reivindicar la llibertat d’expressió, de defensar els drets lingüístics i de fomentar el diàleg intercultural. És, a més, membre del Turkish PEN, l’English PEN i de la junta del PEN Internacional.

Al començament de la novel·la, Sönmez ens transporta al món subterrani d’Istanbul, on quatre homes estan tancats en una cel·la esperant ser interrogats i torturats. Per no sucumbir en la desesperació, els quatre homes comparteixen històries, contes i vivències personals plens de tendresa i patiment. Mica en mica, però, els humans deixen de ser l’epicentre de les narracions i la ciutat d’Istanbul es converteix en la veritable protagonista, font de relats i escenari d’il·lusions i desil·lusions.

L’autor realça la importància de la literatura oral, molt popular a Turquia i sobretot en la cultura Kurda, de la qual prové. En paraules del mateix autor, Istanbul Istanbul és una barreja entre el Decameró i Les mil i una nits amb tocs de Dostoievski.

Sönmez fuig de la visió occidentalitzada i mítica d’Istanbul; vol retratar una ciutat més real i utilitza les paraules de la gent que pateix, de la gent reprimida. D’aquesta manera, el lector veu la ciutat des dels baixos, descrita a través dels ulls dels que estan sota terra. Istanbul Istanbul és una obra colpidora i punyent perquè sacseja la sensibilitat del lector; però alhora és una obra tendra, emotiva i lluminosa perquè converteix l’esperança i la imaginació en els pilars de l’enteniment.

Tot i que a primera vista pugui semblar difícil combinar la tortura amb històries alegres i gracioses, Sönmez ho fa amb una destresa i un estil molt singulars. És una obra d’extrems. Ell explica que Istanbul Istanbul combina la tragèdia amb la perspicàcia i l’humor. En aquest aspecte, cal remarcar l’actitud optimista i esperançadora dels protagonistes tot i les adversitats que els ha tocat viure. Perquè l’esperança és com un raig de llum sobre la foscor més absoluta.

Tanmateix, és important mencionar que un dels protagonistes d’aquesta obra no comparteix aquesta visió reconfortant que tenen els altres presoners. Ha perdut tota la fe en l’ésser humà i en la política. Com podria aquesta canviar el món?

Si calia un nou Déu, l’únic candidat era l’ésser humà. Com més poder tenien més gran es feia la seva ombra, i com més observaven la seva ombra més s’oblidaven de la bondat. No eren conscients del que feien. Van reemplaçar la bondat per la veritat, i la veritat pel càlcul de guanys i pèrdues.

Sönmez també ha comentat que tot i que la inspiració de l’obra és personal, no és particular. És a dir, no és autobiogràfica; és l’experiència de moltes persones a Turquia, perquè malauradament, el destí d’aquests quatre homes és el mateix que el de milers de turcs.

A més a més, l’obra és atemporal; no correspon a cap període històric concret, i tot i que pugui semblar una novel·la política, no té res a veure amb la situació política actual de Turquia. Per això, Sönmez evita fer referència a dècades i anys. El seu objectiu és donar veu a totes les generacions que han patit i que continuen patint les tortures de l’estat. El dolor i la supressió no canvien.

Etiquetes: