Israel Galván i Jan Fabre passen comptes a Temporada Alta

25.11.2014

Dos saldos diversos, però de magnitud, s’han tancat a la Setmana de la Creació a Girona i Salt. En el primer es reivindicava el mestratge i lideratge d’Israel Galván en el flamenc contemporani. En el deutor, Jan Fabre pagava un intens homenatge al pare, interpretat pel ballarí Cédric Charron. És la dansa que explica vida: la que celebra i també la que lamenta. La que guanya i la que perd.

Attends, Attends, Attends... pour mon père

Attends, Attends, Attends… pour mon père

Fla.co.Men

Enrere queden les crítiques, algun xiulet i els moments personals difícils, deu pensar Israel Galván. Ja és un dels grans, no pas perquè entre l’ortodòxia hagi trobat recer, sinó precisament perquè ha trencat amb ella. Així que no ha pensat millor festa per celebrar-ho que, paradoxalment, tornar la mirada cap al flamenc. S’ha acabat això de ser contemporani! Bé: No del tot, és clar. El cas és que Fla.co.Men se situa més a prop d’un espectacle de tablao que d’una obra de teatre: sense dramatúrgia evident, amb un predicament feliç i tota la genialitat del mestre, sembla com si Galván hagi volgut passar comptes, cobrar amb interessos els dubtes i renecs, reivindicant-se no només com a ballarí, sinó sobretot com a figura estel·lar de la pròpia tradició. I en algun moment ho fa exageradament, exigint fins i tot al públic silenci en una de les seves esclatants execucions de palmes, contorsions, taconejos i tensions. Ell és la partitura! I a cop d’esquinçar papers sobre un faristol, es proclama amb saldo a favor de moltes i quantioses nits de grandesa. Res a objectar! Premi merescut! Balla Galván: us preguem la màxima atenció! Sobretot per saber si en un futur sap conservar part de tanta fortuna guanyada a cop d’esforç, talent, grandesa, humanitat i destresa.

Fla.Co.Men

Fla.Co.Men

 

Attends, Attends, Attends… pour mon père

Jan Fabre, per contra, tenia un saldo deutor i molt personal: el de la relació amb el seu pare, a qui per boca del ballarí Cédric Charrones, barquer del trànsit a l’altra vida, exhorta a restar una estona més per tancar definitivament ferides, passat i malentesos. En una escenografia del fum, de gran impacte visual, propera a com tots imaginem puguin ser les tenebres de les emocions mai resoltes, es repeteix una i altra vegada un mateix ritual amb monedes, que remet a antigues creences i sobre el qual executa allò que en paraules seves és “la bellesa de l’inútil”. En aquest sentit, ballar i activitat fútil, tenen un mateix valor i és l’assignatura pendent a resoldre entre pare i fill: passió i raó, desig i realitat. Situades aquí les coses Attends, Attends, Attends… pour mon père acaba amb un saldo a zero. En l’haver un ballarí de ferotge presència, agressiva expressió, fortalesa comunicativa i dúctil gest. En el deute, una insistència exagerada en el ritual en qüestió, dificultat de comprensió en el monòleg i una utilització de la màquina de fer fum que acaba enterbolint la mirada fins a fer difícil un bon seguiment de l’intèrpret. I és que entre el pagament del deute sentimental i la descapitalització emocional, només hi ha una fina línia.