Irvin D. Yalom o el problema d’Spinoza

24.05.2013

És arriscat escriure una novel·la sobre la vida d’un filòsof. Les seves biografies acostumen a ser poc interessants a part de les anècdotes mil i una vegades repetides per fer-nos-els amables. A qui se li pot acudir parlar de l’existència gens trepidant que va tenir Kant si el el fet més curiós que podem trobar als seus dies és que les mestresses de Königsberg posaven a l’hora els rellotges quan ell feia el seu passeig diari? O a qui li interessa la vida social de Schopenhauer el qual pràcticament no es feia amb ningú a part del seu gos, qui considerava el seu millor amic i més humà que cap home? Realment costa novel·lar la vida d’una persona que es passa la major part del dia assegut i pensant.

 

Irvin D. Yalom

 

Irvin D. Yalom s’hi ha aventurat més d’un cop i ara Edicions de 1984 ens presenta “El problema de Spinoza” el qual l’autor considera que ha sigut el treball més difícil que ha tingut —de llarg!— si el compara amb els altres llibres que ha fet de la mateixa índole. Una de les dificultats més grans es deu, justament, a causa dels pocs detalls que tenim del dia a dia del filòsof que ens presenta: Baruch Spinoza.

Baruch Spinoza —si se’m permet el joc de paraules manllevat al traductor del relat, Carles Miró— és un filòsof espinós i extremadament complex. Racional i sensat, procura que tot quedi salvaguardat dins un sistema perfecte. El corrent d’intuïcions i també els sentiments poques vegades tenen un espai de fuga. No hi ha marge per les escletxes. Spinoza és un dels grans pensadors de totes èpoques i la seva teoria, no sempre ben entesa, revolucionà el pensament dels seus contemporanis tot avançant-se uns quants segles i enfrontant-los amb les seves misèries i barreres.

Com molt d’altres filòsofs avançats al seu temps i allunyat de la doctrina predominant del seu entorn, fou incomprès i rebutjat. El rebuig arribà al grau més alt amb un cherem, l’expulsió de la comunitat jueva la qual cosa significava la desvinculació absoluta amb els avantpassats, la família i tot la història passada, present i futura. Tot plegat una de els més altes tragèdies que pot sofrir un dels membres pel poble d’Israel, els quals fins i tot tenen un verb propi —zahor— que indica “l’obligació de recordar”. Spinoza, però, es pren l’expulsió amb relativa calma i com a una oportunitat per aprofundir a la recerca d’allò més preuat: la llibertat.

El llibre aborda el filòsof des de dues vessants: una és l’exposició de la seva —possible— vida durant aquests anys després de l’expulsió, plens de feina  i durant el moment àlgid pel desenvolupament de les seves idees; l’altra és la recerca inquietant sobre Spinoza que en fa l’ideòleg nazi Alfred Rosenberg. Aquest, desconcertat per la influència que tingué el jueu sobre Goethe, símbol de “l’alemanyitat” que vol potenciar, necessita saber els motius de l’admiració del poeta envers el filòsof. El llibre podria restar aquí però és més sucós: més enllà d’una història d’idees i pensaments també tracta de les apetències, dels sentiments i dimonis interiors.

Irvin D. Yalom, l’autor del llibre, és psiquiatre i l’ofici principal s’hi deixa sentir tant en una història com en l’altra. Ambdues s’alimenten i es completen començant per l’oposició dels dos personatges principals: un de fort, lliure, que és Spinoza i l’altre, Rosenberg, feble i tossut en la ceguesa, estranyament lligat  i subjugat a la figura de Hitler i al seu reconeixement. La recerca dins la psique del filòsof però sobretot del dirigent alemany, les duu a terme amb dos personatges secundaris que els interpel·len constantment. L’un és un jove psiquiatre, Friederich Pfister, amic del germà de Rosenberg i l’altre és Franco Rodríguez un jueu “marrano”— és a dir, convertit  per conveniència al catolicisme— acabat d’arribar de Portugal que demana consell espiritual a Spinoza. Tots dos ajuden i saben furgar entre els racons més inexplorats de les ànimes humanes, aquell estrany lloc on no acabem mai de veure-hi clar.

A voltes, els diàlegs un xic encarcarats per la densitat de l’explicació, per la magnituds dels conceptes desengranats, fan que el relat sigui una mica artificiós. I és que tant les idees que s’hi exposen i com els anàlisis de consciència que es plantegen, ens presenten dues qüestions tan complexes que podrien disputar-se un lloc al llibre dels grans enigmes: la judeïtat com a concepte — la permanència de la comunitat—  i el fet nazi, amb la incongruència dels arguments i la topada de cap constant contra un mur sec. Treure’n l’entrellat serà difícil. “El problema de Spinoza” ho continuarà sent però una mica de llum —més llum!, que deia Goethe— segurament la trobarem.

 

 

 

 

 

 

 

Respon a Jaume Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Retroenllaç: Llibres a la maleta! | lletres minúscules

  2. L’acabo de llegir ara mateix. Haig de dir que al començament em va decebre una mica. Trobava els personatges massa plans i no trobava que Spinoza tingués cap debat intern, com si fos un fanàtic sense dubtes. Igual però diferent que Alfred Rosenberg.
    Però mica en mica va millorant.
    A travès de personatges ficticis ens mostra les seves vides interiors. Aquests diàlegs són una manera molt eficaç de mostrar el pensament i la filosofia d’Spinoza.