Irene Solà i les veus de la muntanya

27.05.2019

Irene Solà i la muntanya de mil veus”, també podia haver escrit respecte de la impressió lectora de Canto jo i la muntanya balla (Editorial Anagrama). Amb aquest llibre Irene Solà (Malla, 1990) ha obtingut el Premi Anagrama de Novel·la 2019.

Irene Solà | L’Altra Editorial

Divuit capítols componen aquesta novel·la coreogràfica en la qual els drames personals viscuts en el si del món rural en terres frontereres és manifesten amb tota cruesa. S’hi poden trobar ressons dels caires vius de les ànimes que respiren a Solitud, de Víctor Català, així com els aires verds i humits de Gualba la de mil veus, els estranys i barrocs textos en prosa que Eugeni d’Ors va escriure de manera gairebé oposada a com havia encarat l’estilitzada i noucentista La Ben Plantada. Com a Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, en aquestes narracions també prenen veu no només els protagonistes que les poblen, sinó que tot hi parla, talment com si boscos, ermites, pluges i saltants d’aigua tinguessin vida. És el cas dels núvols que en una tempesta espectacular, d’aquelles que fan tremolar i que només es veuen a muntanya, llancen el llamp que fulmina, ja d’entrada, un dels personatges de Canto jo i la muntanya balla.

I és que el mite i, per descomptat, les històries i llegendes que se’n deriven, són expressió d’una forma de pensament en el qual coses i fenòmens tenen ànima, expressió viva. Res no tenen a veure la descripció científica del fenomen tempesta de llamps i trons amb el relat líric, cal dir, amb què Irene Solà conta com es congria, fins a fer-se efectiva, la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Una mort que trastoca la vida de la seva família, que s’anirà desplegant en una exposició de quadres tant vívids que a aquesta lectora l’han dut a recordar imatges visuals com la de Roberto Calasso a Ka, quan escriu: “De sobte, el cel va quedar enfosquit per una àguila”, i de seguida ens imaginem una àguila amb unes immenses ales negres desplegades. Aquesta forma de narrar a través d’imatges gairebé corpòries lliga amb la descripció que Irene Solà fa del cabirol amenaçat de ser caçat d’un tret: “I vaig pensar que em moriria, d’aquell so. Em moriria amb totes les coses que es moririen després del soroll. Em moriria jo, perquè el so m’havia triat. Adéu, bosc. Adéu, matinades. Adéu, ocells. Adéu, sol. Adéu cabirol, que sóc jo. Adéu, cabirols que són els altres”.

A Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, s’hi combinen en harmonia narrativa –la veu de Solà s’hi manifesta tan enlairada com tel·lúrica- la narració novel·lesca pròpiament dita, és a dir, un argument que travessa tots els capítols, relligant-los a través de la veu dels seus personatges en els capítols en els quals prenen la paraula dones remeieres i bruixes del passat, dones d’aigua llegendàries, fantasmes de veu fonda, núvols i bolets, gossos i ossos i cabirols que habiten entre Camprodón i Prats de Molló, zones d’alta muntanya on la vida es viu en un ritme circular, més lligat als cicles d’una naturalesa poderosa i imperativa.

A Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, tot es mou. Perquè amb la vida mirada de prop, amb el microscopi de l’ànima atenta i contemplativa, tot belluga i dansa com dansa l’existència en el seu transcórrer pels dies, les llunacions i les estacions de l’any que travessen el cor de les coses, dels fenòmens i de les persones: una multiplicitat de manifestacions de vida autònoma relligades pel temps i l’espai que comparteixen, també amb els morts, ja que els morts romanen en la memòria dels vius amb tanta o més força que la pròpia força vital.

Per compondre aquesta simfonia muntanyenca que és Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà s’ha servit amb saviesa narrativa d’un argument de novel·la que s’entrellaça amb llegendes de muntanya, un ampli rebost d’històries i mitologies que lluny d’haver envellit s’envigoreixen de nou a través de la paraula literària que les vivifica a través del seu sentit profund: ser vehicles d’una explicació poètica, això sí, de les qüestions fonamentals de la vida humana: la supervivència, la fe, l’esperança, el treball, l’amor, la descendència i la continuïtat, la història, la malaltia i la mort, i les relacions entre els humans i la natura: la cultura que relliga el mite en el logos, i el logos en el mite.

Etiquetes: