Intent de serietat (nº?)

2.11.2014

1 de novembre i, estranyament, les entrades no estaven (totalment) exhaurides per Love of Lesbian a l’Auditori de la Devesa, cosa que només es pot explicar per l’excés d’oferta musical que es viu durant les Fires de Sant Narcís. Grup referent de l’escena actual, amb seguidors fidels, el seu professionalisme no es pot posar en dubte, però la seva substància sí. Aprofitem el concert per repassar on fallen.

Love of Lesbian a Girona | Foto: Anna Otero

Love of Lesbian a Girona | Foto: Anna Otero

Es poden atribuir diversos errors a Love of Lesbian. El primer es troba ja d’entrada en el nom del projecte. Les lletres —personalíssimes— del cantant Santi Balmes parlen òbviament d’amor (aquest estrany fenomen meteorològic, que sol acabar en turmenta, tifó o huracà) però sempre en clau “noi coneix noia”. Medul·larment hetero, de sàfic, per tant, no tenen res.

De fet, a partir de Miralls i Miratges, l’espectacle que els barcelonins van presentar aquest últim dissabte, primer dia de novembre, a l’Auditori de Girona, bé que el podien bescanviar a Love of Puppets… L’actuació inclou un complex dispositiu escenogràfic (incloent Balmes introduït en una mena de preservatiu gegant, al millor estil Flaming Lips) i la participació de dos actors que van fent diversos números durant les cançons —alguns, sincerament, d’eficàcia molt dubtosa. Els més reeixits, tot i així, són aquells en què es fan servir titelles i juguen amb la pròpia presència escènica del vocalista.

Precisament aquí rau una segona deficiència, ja que tota la teatralització sembla destinada a retreure l’excessiva atenció del públic que recau en el frontman, un cop que tots els altres integrants del sextet romanen fidels a la tradició de quedar-se força estàtics a l’escenari, durant les quasi dues hores i mitja que va durar el concert.

Love of Lesbian a Girona | Foto: Anna Otero

Love of Lesbian a Girona | Foto: Anna Otero

I aquí passem a la tercera: és objectable que Love of Lesbian tingui substrat musical per una vetllada tan llarga. Indiscutiblement, tenen un grapat d’himnes, que van desfilar, com “La Noche Eterna”, “Carta a todas tus catástrofes”, “Fantàstic” o “Club de Fans de John Boy”, aquí en versió tanguera, que era on havia d’haver acabat la nit. Però la majoria dels temes serveixen per omplir el minutatge dels discos com la grassa per eixamplar embotits.

“Pop grandiloqüent”, diuen d’ells. Evidentment, és el que hi ha de més semblant a l’escena estatal a l’èpica d’uns Manic Street Preachers… El professionalisme és inqüestionable, però els del Baix Llobregat no deixen de ser una banda limitada en recursos melòdics i arranjaments, i que sovint prefereix la inspiració a la retòrica.

Ara, això si, són peix jugant en ses aigües. Tenen el públic a la mà i Santi maniobra hàbilment la comunicació, sense pestanyejar, passejant la seva pedanteria narcissista i diletant. Ell mateix dixit: «Ja sabeu que intento ser seriós, però no en sóc capaç». I més tard afegeix «que potser podria esdevenir un actor». Això que seria un intent seriós: és que ens sembla que ja ho és.