Inseminació flamenca

La passada nit del dinou de juliol el telèfon mòbil em piulà que la pressió tèrmica era de vint-i-vuit graus i que la humitat era del setanta per cent. Amb aquesta situació ambiental, bo i assegudes a la ferradura de la càvea del teatre, érem encara més a prop del Teatre d’Epidaure –l’autèntic teatre grec inspirador d’aquest nostre i, posats a dimensionar les coses de manera correcta en el temps– inaugurat recentment: fou l’any 1929 amb motiu de l’exposició Internacional a Barcelona.

La nit xafogosa era de cel obert com un ventall damunt la ferradura de seients. Al davant tres dones situades en un escenari completament blanc, virginal, amb un mirall d’aigua i un voraviu de sorra. Després d’un primer, d’un segon i d’un tercer trepig d’un taló contundent, a manera de timbre d’avís, s’obrí l’escena. Una mare se’ns presentava: Lola Cruz, balladora en exercici sobre la barra, justament la qui va parir a la creadora de l’espectacle. Aquesta era, doncs, la porta d’entrada. L’angle des d’on observar i entendre, la perspectiva des d’on aniria creixent l’espectacle: des del dintre d’una dimensió íntima i domèstica. Se’ns introduïa en la relació entre dues dones, mare i filla; i, alhora, es convocava a la relació futura d’una filla, la bailaora Rocío Molina Cruz, que tot ballant-los en cinc mesos serà altrament mare. Aquest fil íntim, que s’estira al llarg de l’espectacle, reconcilia les edats, reconcilia els papers, els de la vida i els de l’escena, desconfigurant-los, despullant-los, per deixar-los en l’autèntica i valuosa arrel de l’espectacle: la denominació d’origen dona. Dones.

I perquè l’estampació visual a la paret tallada de la pedrera –i les condicions atmosfèriques s’hi alien– sense adonar-nos-en ja érem dins l’úter d’una dona. Una dona inseminada pel desig de ser mare. Hi ha una veu, única, la de la Sílvia Pérez Cruz, –esdevinguda extraordinària còmplice escènica– juganera, que l’acarona i l’acompanya. I la veu afirma i confirma “..Y el peso de mi voz del barro, del coño, del gusano que florece…”.

Som testimonis d’una inseminació flamenca. S’insemina el desig, s’insemina l’amor de ser mare i amb ell l’amor retrobat per la mare. En el zapateado contingut realitzat per una potència flamenca com la de Rocío Molina, asseguda en una cadira, aleshores, en cada trepig s’hi insemina la quietud necessària: una voluntat vital esdevé voluntat coreogràfica. Aventurar-se en la floració que no estalvia les pors, entre estampes escèniques de gran bellesa, un es fa trajecte d’emocions; i se’ns hi convida al bon compàs d’uns músics que subratllen la nostra contemplació. Rebolcament de contradiccions. Les dues creadores emmirallades: i el reflex és d’una veu que va i ve, i d’un gest que subjuga i deixa subjugar-se. S’aixeca un braç, es redoblen els tarantos. Se’ns regalen magnífics apunts de ball flamenc impressionista. La dona-pare ens balla. S’estira el fil, s’estira l’espectacle, quadre a quadre. Visuals de traç gruixut, portalades d’arcs, llamps. Paisatge visual i sonor pel frec a frec de la passió i el desig, d’una contra una. Debilitat i fortalesa. Hi ha tres dones a l’escenari i espai i temps per a cada una; i, finalment, tot allò que una aprèn de l’altra. A la raó del ball, a la raó del cant, la crucial desraó que és raó de ser dona i lliure. S’hi canten versos “For a fatherless son” de Sylvia Plath. S’estira el fil, i la devoció es fa batec propi, de la vida nova que es duu per dins. Se’ns dona el desig. Se li dona espai i temps. Se’ns dona aigua de vida. No s’acaba la carena de les dones. Grito Pelao n’és una nova renaixença.