Informe per a una Akadèmia

10.07.2015

L’abril de 1933 Antonin Artaud va pronunciar a la Sorbona una conferència titulada ‘El teatre i la pesta’. El discurs, trasbalsador, es va convertir en tot un espectacle en si mateix. Alguns assistents van desertar a mig acte, renegant i donant cops de porta, però hi haver un testimoni d’excepció, una Anaïs Nin fascinada, que el va descriure com un home amb una mirada de visionari en el seu diari. Ho podeu llegir aquí. D’aquest esdeveniment, tan significatiu pel que va suposar com pel que s’hi diu, ara Jordi Coca n’ha volgut fer una experiència teatral. La conferència d’Artaud és la postulació de tota una poètica, que dita per l’actriu Esther Bové al teatre Akadèmia es pot entendre també com un manifest.

Esther Bové interpreta 'El teatre i la pesta' d'Antonin Artaud | © Teatre Akadèmia

Esther Bové interpreta ‘El teatre i la pesta’ d’Antonin Artaud | © Teatre Akadèmia

 

La tesi d’Artaud és sinuosa però finalment molt clara: el teatre té el mateix potencial destructiu i purificador d’una epidèmia. L’analogia entre pesta i teatre, que Sant Agustí havia concebut per denigrar l’art dramàtic com un element disgregador, serveix a Artaud per reivindicar en positiu les virtuts d’un art que, com la pesta, “deslliga conflictes, desprèn forces, desencadena possibilitats. I si aquestes possibilitats i aquestes forces són negres”, diu Artaud, “això no és culpa de la pesta o del teatre, sinó de la vida”.

I la vida, ja ho sabem, és cruel. El concepte de crueltat, que Artaud defineix a El teatre i el seu doble, també fa acte de presència aquí en l’esplèndida traducció de Joan Casas: “Si el teatre essencial és com la pesta, no és perquè sigui contagiós, sinó perquè com la pesta és la revelació, la presentació, la sortida cap a l’exterior d’un fons de crueltat latent pel qual es localitzen sobre un individu o sobre un poble totes les possibilitats perverses de l’esperit”.

Artaud no entén la pesta tant com un virus que s’escampa per contagi sinó com una força interior que supura fins a rebentar amb una gran força per comunicar: “Com la pesta el teatre és doncs una formidable crida de forces que porten l’esperit, pel seu exemple, a la font dels seus conflictes”. Com l’epidèmia, el teatre ens instal·la en una crisi que només es pot resoldre amb la mort o la curació.

Veient la teatralització d’una conferència com ‘El teatre i la pesta’ inevitablement et ve al cap l’adaptació de ‘Un informe per a una acadèmia’, un relat molt dramàtic de Franz Kafka en què un simi dóna fe en una conferència dels seus esforços per esdevenir plenament humà. En el cas de Kafka, la identificació entre el relat i el personatge és molt més evident i facilita l’empatia envers el seu procés de transformació. En el cas de ‘El teatre i la pesta’ no partim d’aquest avantatge i el gran repte de la posada en escena ha consistit a fer encarnar a una actriu un discurs escrit amb un grau d’abstracció notable.

Jordi Coca hauria pogut optar per posar-ho en boca del mateix Artaud i reconstruir històricament el personatge amb un actor capaç de fer un esforç de caracterització, però ha decidit tirar pel camí més dificil i creatiu.

No hi ha res en la conferència d’Artaud que ens remeti a les desventures d’una actriu, però és per boca seva que se’ns convida a escoltar aquesta lliçó magistral. Esther Bové ha de comunicar una sèrie d’idees sense renunciar en cap moment a la construcció del seu personatge. I tot i que té ben poques nanses on agafar-se, hi ha tot d’elements en el muntatge que ens conviden a endevinar el seu subtext. Coca i Bové s’han proposat de transmetre el nerviosisme patètic d’un personatge que viu de manera convulsa una pulsió interior que busca una sortida per manifestar-se. Aquesta força latent que malda per aflorar a la superfície té la seva traducció en l’esplèndid treball de vestuari de Marta Rafa, que ha dissenyat un vestit verd de seda que s’obre i es desplega per insinuar el despullament del personatge. Bové s’exposa constantment sense arribar mai a ensenyar res ni a caure en la pornografia. Jon Berrondo també contribueix a crear un moment inquietant amb un truc escenogràfic màgic que no revelaré aquí.

Antonin Artaud

Antonin Artaud

Seguir els moviments de l’actriu damunt de l’escenari sense perdre el fil de l’argument demana concentració. La gran dificultat de l’aposta de Coca és que l’actriu ha de predicar amb l’exemple, i no només amb la santa paraula d’Artaud. No és fàcil fer intel·ligible un discurs tan dens i alhora pouar en “el temps negre de certes tragèdies antigues”, com demana el mateix Artaud, sense caure en la declamació. Sigui com sigui, ‘El teatre i la pesta’ és un manifest que cal escoltar, tota una declaració d’intencions per al moment present i per a un espai escènic que exigeix transformació.

Sortim de l’Akadèmia mastegant encara les frases que Artaud va dir a Anaïs Nin en deixar l’aula de la Sorbona: “La gent sempre vol sentir parlar de; volen sentir una conferència objectiva sobre ‘El teatre i la pesta’, i jo els vull donar l’experipencia mateixa, la pesta mateixa, perquè s’espantin i es desvetllin. Jo el voldria despertar. No s’adone que estan morts. La seva mort és total, com una sordesa, una ceguesa. Jo els he mostrat l’agonia. La meva, sí, i la de tots els que són vius”.