Infàmia o les mil i una obres en una

Jocs de miralls, nines russes, obra pels amants del teatre… aquestes són les primeres i repetides paraules que han suscitat Infàmia de Pere Riera, que tot just s’ha estrenat a La Villarroel. Però Infàmia és molt més, és una obra rodona, plena d’elements, com un mòbil aeri, amb moltes peces que s’aguanten en un equilibri pràcticament màgic.

L’obra explica la història d’una actriu consagrada (Emma Vilarasau) que ha deixat l’escena per dedicar-se a fer classes d’interpretació a dos joves actors (Anna Moliner i Francesc Ferrer). Les coses es compliquen quan apareix un company de professió (Jordi Boixaderas), també ben reconsagrat, que mirarà de convèncer-la per tornar a escena. Descobrir si les classes serviran per aconseguir superar un càsting o les raons per les quals va deixar l’actuar i si tornarà a escena, són els elements argumentals d’aquesta obra.

Però hi ha molt més… El text de Pere Riera està farcit d’elements dispars que conformen un tot fluid sense cap disgregació: moments d’humor, de transcendència poètica, d’acció, de rèplica i contrarèplica amb diàlegs lleugers i profunds. És un text amb molts nivells semàntics on tothom s’hi pot sentir còmode i que també permet una lectura més profunda per part dels més avesats al teatre.

Pel que fa les qüestions que toca, amb encert (condensadament i anant a diana) podríem citar-ne moltes sense fer una llista exhaustiva: la pròpia relació amb la feina d’actor, la dificultat d’estar al cim, l’èxit televisiu que es pot confondre amb la qualitat interpretativa, les formes d’encarar la interpretació des del tot o res o el mer joc, la importància dels premis i reconeixements, les relacions que s’estableixen en els assajos, en aquest microcosmos d’alt voltatge emocional, el munt d’actors emergents que no acaben d’enlairar-se, el fet de ser veritablement vist o només mirat, continuar o no, com és fa per no ser un més …. Amb alguns d’aquests temes, ben estirats, podríem tenir una obra de tints bergmanians, de metateatre pur. I la pregunta que es pot fer en aquest punt el lector és, d’acord, però m’ho passaré bé? i la resposta és, sí, vagi ben tranquil que s’ho passarà molt bé. Perquè Infàmia és una obra molt dinàmica, perquè hi ha moments d’humor, perquè és profunda sense ser dissertativa, i lleugera sense ser mai banal.

I sobretot, s’ho passarà molt bé perquè tots aquests elements descansen en una estructura argumentativa d’una gran brillantor que no puc revelar sense fer un espoiler. Simplement li diré que és una obra generosa amb l’espectador, perquè el fa partícip d’un joc molt brillant, que sortirà satisfet de tot el rebut perquè és esplèndida (en el doble sentit de bona i generosa), d’amor al teatre, però també d’amor al públic.

Emma Vilarasau està en un paper que li escau absolutament perquè és una actriu temperamental que sap transmetre molta força. És perfecta en el sarcasme càustic, en aquesta seguretat plena de matisos que va des de l’arrogància, a la fragilitat, a la contenció d’un d’olor que fa temps que arrossega, a l’esclat i l’esvallissament. Una interpretació plena de tonalitats i sobretot hipnòtica que l’escenari del Villarroel facilita, ja que és en la proximitat on millor es pot apreciar aquesta amalgama d’or subtil.

Els estudiants tenen un paper molt complicat perquè la professora els fa actuar tota l’estona, se’ls demana molts registres, moltes, moltes facetes i versions, per tant és francament esgotador totes les variants d’un mateix moviment que se’ls fa fer. Però aquesta és la feina d’un actor, fixar el text que cal ser dit a través de buscar-se a sí mateix i a través de l’assaig, l’error i finalment l’encert. Però no només han de ser tots els Hamlets i Ofèlies possibles sinó que també són les persones que interpreten. Molts papers en un de sol. Uns papers d’una gran complexitat que tant Anna Moliner com Francesc Ferrer broden. Anna Moliner amb aquesta fragilitat trencadissa tan plena de força, i Francesc Ferrer amb una naturalitat dins un ventall tan ampli de registres.

I finalment, Jordi Boixaderas apareix en la seva vessant més juganera, més múrria, més divertit, sense estalviar-nos moments dramàtics d’alta intensitat emocional, només puc repetir-me perquè sincerament tots quatre intèrprets estan molt bé.

Finalment fer un esment a l’escenografia, d’una nuesa que reforça la idea de viatge a les entranyes del teatre, i també de sala de jocs, d’espai on tots els mons poden ser possibles. Tot això salpebrat amb una il·luminació efectiva i uns efectes sonors molt bells i efectius com l’ambientació pianística i la veu, en pocs moments però claus d’Anna Moliner. El plat ja està servit i té un gust que no s’oblida.